Sempre espero a l’últim moment quan es tracta de posar-me a escriure els meus Trossets, pensant que arribarà una idea bonica sobre la qual parlar, o em succeirà qualque cosa interessant que poder compartir amb vosaltres. Aquesta setmana he estat a punt de dir a en Bep que ho deixava anar… I és que sempre que arriba el mes de desembre –segur que ja us ho he comentat en més d’una ocasió- semblo sentir aquesta necessitat de fer balanç de l’any viscut. Aquest 2020 no m’ho ha posat gens fàcil, i a qui sí?!
Aquest 2020 ha estat ple de noves vivències, sensacions i moments. Tal vegada per inesperats, no recordats o viscuts amb anterioritat. Penso en ell com si d’un parc d’atraccions es tractés.
No sé si coneixeu el Tibidabo, un parc d’atraccions centenari de Barcelona, i un dels més antics d’Europa. Fa anys, a la mateixa entrada d’aquest, hi havia una font de gran utilitat per als visitants: perquè per a tenir lliure accés a les diferents atraccions havies de posar-te un tatuatge que servia de salconduit, i en aquesta font començava tot. Al parc hi acostumava a anar amb més gent; de vegades amb els meus pares i germà, d’altres amb amics, amb la meva parella… Entràvem junts, però no sempre fèiem tot el recorregut plegats. Aquest any viscut ha estat així també.
El 2020 ha estat un any d’acomiadar-me de gent a la que estimo, gent que ha deixat el parc – el Javi, la meva tieta Nati, el meu tiet Demetrio, la Pepita, la Fumi- també hi ha gent que segueix dins el parc però fent una ruta diferent. No a tots ens agraden les mateixes atraccions. Això ho aprens amb els anys, quan som petits volem anar amb els que estimem, allà on ells van, encara que per entrar al túnel del terror necessitem fer-ho agafats de les mans i sentint que el nostre cor està decidit a sortir volant per la boca en qualsevol moment. Ara no, ara podem estar dins el parc, no veure’ns, però sentir-nos feliços sabent que l’altra persona fa la seva ruta, tria lliurement quan vol pujar a la sínia, al vaixell pirata, o seure a mirar com la resta xisclen des d’aquella cosa que fa voltes i més voltes.
També hi ha qui no gaudeix d’aquests indrets, i prefereix passar-hi de puntetes, no s’entrega a l’experiència, o espera al seu moment. Confesso que jo vull pujar sempre a totes, i que no m’importa la cua que calqui fer fins a aquell petit instant en el que sento la sirena i veig com, ara sí, em toca a mi. Sé que xisclaré molt i fort, que el cor m’anirà a mil per hora i que em sentiré com aquella nena petita que, físicament, ja no sóc; però és una experiència fantàstica.
Normalment a l’entrada també et donen un mapa, en ell trobes la localització dels diferents espais, i decideixes la ruta que vols fer… després arribes a segons on, no vols esperar, o les teves ganes i prioritats han canviat. El 2020 en això també s’hi assembla: la majoria de nosaltres, dins el nostre cap, ens havíem fet una ruta de viatge, creiem saber què ens depararia, almenys en quant a allò que pensàvem que era important. Però han anat passant els dies, les setmanes, els mesos, l’any sencer i què hi havia de veritat en tot allò?
Cada dia ha estat com una nova experiència, com pujar a aquella atracció acabada d’inaugurar i que, diuen, no s’assembla a cap altra que coneguem. I la vida no és això? És fluir, sentir, de vegades riure, d’altres patir; és compartir estones, moments puntuals, anys, segons, ara amb uns, ara amb els altres. Al final, amb qui fem la ruta sencera és amb nosaltres mateixos. La meva experiència dins aquest parc anomenat 2020 ha estat ben profitosa, i hi he crescut. Tinc molt per agrair-li, malgrat no haver estat com jo tenia en ment… ha estat com havia de ser i és fantàstic!
Desitjo que seguim compartint moments junts i sentint-nos vius, sigui quina sigui la nova aventura que ens porti l’any nou. Bon Nadal i Feliç Any Nou! Mil petons, Estimats!!
