Poncio Mascaró Forcada és nascut a Ciutadella, però du mitja vida a Tarragona. Doctor en Dret per la Universitat de Barcelona, va ser el secretari d’administració local de categoria superior més jove de l’estat espanyol quan va començar a exercir a l’Ajuntament de Ciutadella, i quan es va traslladar a Tarragona, va ser també el secretari d’administració local de capital de província de més de 100.000 habitants d’Espanya. El seu currículum és molt extens. Ara, jubilat i amb 77 anys, la seva visió de l’administració local és un referent indiscutible, i el seu paper en la consecució de la distinció de Partimoni Mundial de la Humanitat per al Conjunt Arqueològic Romà de Tarraco pot servir de guia per a la Menorca Talaiòtica.
- Què recorda del procés que va dur, 20 anys enrere, a la distinció de Tarraco com a Patrimoni de la Humanitat?
- Aquell procés es va basar en una sèrie de punts importants. Primer, en un lideratge molt fort unipersonal, ja que es va trobar la persona adequada, un doctor arquitecte que era professor d’arqueologia a la Universitat Rovira Virgili, amb moltes relacions internacionals i un bon currículum, que havia excavat a Roma ciutat, també a Tunissia… Des del punt de vista administratiu i jurídic, es va crear una oficina municipal on no hi havia intermediaris, depenia de la Secretaria General. A més, com que el patrimoni de Tarraco abasta també municipis veïns de Tarragona, es va muntar un consorci amb els diferents ajuntaments. Vam aconseguir que també les tres administracions anessin de la mà, i vam fer desfilar per la ciutat a tothom, des del Cap d’Estat, per donar suport a la iniciativa. I també hi havia un pla especial urbanístic, per alguns monuments que estan en ple nucli històric, amb previsió d’excavacions i algunes expropiacions. Amb tot açò, vam aconseguir la distinció, però al tercer intent. El fet de ser candidat de l’Estat Espanyol és importantíssim, i no vam tenir problemes en aconseguir-ho i vam entrar a la primera. Però després açò s’ha de desenvolupar, i fins al tercer intent, a Austràlia, no vam aconseguir la satisfacció final. La constància i la millora també forma part del procés. Vam aconseguir un èxit molt important per a una ciutat, i aquest és un fet molt important.
- Tant important va ser aquest acte, que al certificat que vostè va firmar i que acredita el títol de Patrimoni de la Humanitat, diu que ho recordarà sempre com l’acte professional més important de la seva carrera.
- Sense dubte. Per a un secretari d’un ajuntament és molt difícil que açò es produeixi, perquè xerram d’un Patrimoni Mundial a nivell d’una ciutat. Vaig tenir la sort d’estar allà en aquell moment, i va ser un fet excepcional. Fou un salt de qualitat per a la ciutat molt important, que generà moltes relacions internacionals i conseqüències a molts nivells.
- Aquest certificat oficial que vostè firma i que acredita la distinció, inclou una reivindicació per part seva de la condició de ciutadellenc i menorquí. Per què aquesta referència?
- No ho sé exactament, però en aquell moment ho tenia pensat. És com aquells futbolistes que fan un gol i surten amb una camiseta amb dedicatòria davall la de l’equip, que ja duen posada per si de cas. Ho tenia pensat perquè sempre m’he sentit molt vinculat a Ciutadella i a Menorca. Mai no he deixat els contactes, i he participat en algunes iniciatives i actes. Vaig pensar que com que havia estat un moment únic, i com que jo havia estat també secretari de l’Ajuntament de Ciutadella, ho havia de fer constar a aquell document. A Tarragona li faig l’agraïment total de que em deixés estar en aquell procés i formar part de la delegació oficial.
- Quan va partir cap a Tarragona?
- Vaig començar a exercir a Ciutadella el desembre de 1968, i vaig marxar l’estiu de 1976. Ciutadella i Tarragona han estat els meus dos únics destins.
- Quines similituds creu que hi ha entre el procés de Tarraco per ser declarada Patrimoni Mundial de la Humanitat, i el de Menorca Talaiòtica?
- No conec a fons el procés de la Menorca Talaiòtica, simplement allò que he pogut llegir als mitjans. Noltros vam seguir els principis de lideratge fort a nivell tècnic, administratiu i jurídic, i després una coordinació política important entre tots els estaments. I el sistema ens va funcionar molt bé. Sé que la matèria primera que tenim a Menorca és boníssima, i crec que permet assolir perfectament la declaració.
- Sí que ha comentat vostè que a Tarraco el títol es va aconseguir al tercer intent. A Menorca hi ha hagut una primera petita decepció, quan es va reconduir el projecte. Entenc que és un procés que requereix paciència…
- Sí, així és. La importància de la constància és bàsica, perquè aquest tipus de patrimoni és tant immens, que en realitat és una feina que no s’acaba mai. En el cas de Menorca, encara que hi hagués una segona decepció, jo crec que s’hauria de seguir per endavant igual, i anar afinant el projecte. Jo insisteixo molt en el tema del lideratge tècnic. És molt important separar la feina tècnica, administrativa i jurídica de l’aspecte polític. El lideratge polític ha de ser-hi, però la feina tècnica i administrativa ha de tenir autonomia. Després, és qüestió que també acompanyi la sort.
- Anem a parlar ara del seu paper com a secretari d’ajuntament. Allò primer que li vull demanar és què empeny a un jove a voler a ser secretari municipal.
- No ho sé, però jo volia ser secretari d’Ajuntament des dels 15 anys. No sé exactament per quin motiu. Vull pensar que no era perquè veia el secretari de l’Ajuntament dalt cavall el dia de Sant Antoni! A partir dels 15 anys ja me vaig encaminar, i quan vaig fer la carrera a Barcelona ja me dedicava més al Dret Administratiu. Me va atreure molt la vessant pública. El professional de l’Ajuntament és l’únic dins l’esfera pública que cada dia veu els resultats de la gestió. Si asfalten un carrer, pots dir que tu ho has tramitat. Quan vaig per Ciutadella i veig les fonts dalt del Passeig des Born, puc dir que ho vaig tramitar jo, i recordo el temps den Pepe Olivar, quan eren unes fonts de colors. O el primer semàfor que es va posar a Ciutadella. O l’escorxador municipal. Tens possibilitats de veure realitzats projectes dels que tu has fet els papers.
- Creu que la gent de carrer sap què fa un secretari d’Ajuntament?
- Me sembla que no del tot. Però en el temps que jo era a Ciutadella, potser perquè no hi havia més coses oficials, llavors hi havia més connexió, i hi havia un grup de persones que es coneixien més. A mesura que s’amplia l’espectre, es difumina més. Els secretaris són gent preparada, que poden fer una funció important dins cada ajuntament.
- L’administració local es percep molt lenta des de fora. Un secretari d’Ajuntament també ho veu així?
- Aquest és el debat etern entre la rapidesa i la seguretat jurídica. És una lluita molt difícil d’equilibrar. L’administració mai no serà tant ràpida com una empresa privada, perquè ha de tenir una sèrie de garanties i tràmits per garantir la publicitat i la transparència. És molt difícil equilibrar les dues coses. Hi ha aspectes que sí depenen, però, dels professionals, com és la interpretació racional de tota la normativa, i dedicar-se sobretot a intentar aconseguir objectius dins les possibilitats de cadascú. És una lluita de sempre, entre l’eficàcia i la seguretat. A vegades depèn molt de les persones, de les relacions entre polítics i funcionaris, de la capacitat funcionarial de mantenir una independència clara, i de la capacitat política de que hi hagi una bona convivència entre el personal, i de la possibilitat d’intentar trobar les solucions jurídiques i administratives més efectives i més ràpides quan hi ha problemes. Es tracta d’intentar aconseguir objectius sempre que es vegi que allò és correcte i legal. Si un veu que s’acorda una cosa i no encaixa amb la normativa, no tens més remei que fer un informe negatiu. Allò principal és aconseguir un equilibri: no es pot pretendre una seguretat jurídica molt restrictiva, en detriment de l’eficàcia, ni tampoc no es pot voler una eficàcia com si aquest fos l’únic objectiu, oblidant la seguretat jurídica. El professional que està al front d’una secretaria és el principal responsable de mantenir aquest equilibri entre aquesta eterna lluita.
- En la seva llarga experiència com a secretari, segur que s’ha trobat algun cas en què ha xocat la voluntat política de tirar endavant un projecte i la interpretació del secretari que, aplicant la normativa, diu que allò no encaixa.
- Depèn molt del tipus de persones que hi hagi, però moltes vegades no és fàcil d’entendre la posició d’un secretari. I més d’una vegada, el polític tira cap endavant malgrat hi hagi un informe de secretaria en contra. Una vegada, es volia donar llicència a un hotel important, però no estava acabada la tramitació administrativa. Vaig comentar a l’alcaldia que en aquell moment no es podia atorgar la llicència, i la resposta va ser que, tot i l’informe negatiu, pel bé de la ciutat, es concediria la llicència. Van passar els mesos, i quan el constructor va haver de pagar la llicència, no va estar d’acord en la quantitat i a més va impugnar la llicència. Qui estava a l’alcaldia em va dir, llavors, que no donaria cap més permís amb un informe negatiu de secretaria. Altres vegades, el fair-play no és tant bo, i hi ha enfrontaments entre polítics i funcionaris. Depèn molt del caràcter i la relació entre les dues parts.
- Com a secretari amb tants anys d’experiència, guarda algun secret inconfessable d’allò que ha vist dins els ajuntaments?
- En guardo més d’un. I els guardo perquè secretari ve de secret, i a part de les obligacions i els secrets professionals, des del primer moment un secretari ha de saber que secretari ve de secret. I en conseqüència guardo més de dos secrets.
Text: Llorenç Allès Camps
