Les cuques, de Julià Guillamon Per Eduard Riudavets

Una novel·la tan insòlita com fascinant. Una novel·la que és alhora un estudi zoològic dels invertebrats o bé, capgirem-ho, un tractat de zoologia dels invertebrats que al mateix temps és una novel·la absolutament genial.

Esper haver-vos encuriosit amb aquestes paraules inicials, perquè, sense cap mena de dubte, Les cuques, de Julià Guillamon, és un d’aquests llibres que és imprescindible llegir, perquè més enllà de la novetat trencadora de la seva estructura està teixit, en la meva modesta opinió, amb els fils de la gran literatura.

Així la sinopsi argumental que se’ns aporta a la contracoberta és prou rellevant i clarificadora per decidir-me a traslladar-la textualment a aquesta ressenya:

“Un llibre sobre el temps, un viatge de la infantesa a la vellesa, per mar i muntanya. En cada etapa hi ha un insecte, una cuca que apareix en una paret o en una flor, i que fa possible el transport. Seixanta-un fragments que s’articulen en la novel·la de tres estius: des del xoc d’haver de renunciar als llocs estimats fins als preparatius per tornar al bosc.”

Efectivament, Guillamon ens porta a recórrer un llarg viatge, un periple absolutament engrescador, farcit de records i vivències, en el que la descoberta d’insectes, aràcnids, miriàpodes…és el veritable quadern de bitàcola. Una travessia apassionant amb un Beagle literari.

Amb cada cuca un record, un pas més en la vida, una nova jornada de descobriment de la natura però també de la pròpia història.

Tot llegint Les cuques em venia al cap la coneguda sentència de Jean Paul: “La memòria és l’únic paradís del qual no podem ser expulsats”. I memòria, a aquesta novel·la magistral vol dir melangia, enyor de paradisos perduts, nostàlgia de la infància com a terra de meravelles…

I l’estiu. L’estiu com a llibertat. Seixanta-un escrits -seixanta-una cuques- en tres estius, i un protagonista, un sol protagonista que infant o adult, immergit en una crisi o exultant de felicitat compartida, ens dóna a conèixer les seves observacions sobre els animalons amb què va ensopegant. Així des de l’escarabat rinoceront (Oryctes nasicornis) a la Rosalia Alpina anem coneixent –i admirant- un univers ben proper i, per a la majoria, absolutament desconegut.

 Però tot i que el llibre conté un impressionant desplegable central amb les il·lustracions de les cuques que s’hi esmenten, prest ens adonem que de qualque manera aquesta narració sincopada que ens porta endavant i enrere en els temps sense repetir-se mai, és d’una enorme profunditat. Així arriba un moment que Guillamon ens ofereix un veritable estudi psicològic que entrellaça les ferides que cal curar amb el simbolisme que amaguen cada una de les bestioles que emplenen la novel·la.

 No hi puc afegir gairebé res més. Només dir-vos que Les cuques s’ha de llegir amb la ment oberta, deixar-se emportar pels relats, escrits en forma de columna periodística, per mor d’arribar finalment a conclusions inesperades.

Vaig llegir, no record a quina publicació, una frase sobre aquesta novel·la brillant, que al seu moment vaig anotar: “És un llibre que esborra la frontera entre natura i cultura”. Efectivament, tot observant la natura comprenem la vida. També la nostra, també som cuques.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *