Dolça Introducció al caos, de Marta Orriols. Per Eduard Riudavets

Hi ha qualificatius que m’esmussen. No suport que una novel·la sigui titllada de “sentimental” o “intimista’. De qualque manera això suposa un reduccionisme absurd o, pitjor encara, un menysteniment.

Qualsevol obra literària, d’una forma o l’altra, treu a la llum sentiments i ens desvela intimitats. Això sí, sovint es fa amb grolleria, barroerament o sense justificació lògica, però també trobem joies literàries que ens fan viure els sentiments més íntims dels personatges amb mestria, brillantor i excel·lència.

És el cas de Dolça Introducció al caos, de Marta Orriols. Ho va aconseguir amb Aprendre a parlar amb les plantes, i ho ha reblat amb aquesta novel·la que no tinc cap dubte en qualificar de genial.

Deixeu-me ara que us faci cinc cèntims de l’argument. Marta i Dani, una parella estable, però recent, han d’enfrontar un embaràs inesperat. La decisió de na Marta: “No ho vull tirar endavant”, els força a replantejar-se la vida. No només la seva relació amorosa, sinó també la pròpia història, les pors amagades i les il·lusions frustrades, els somnis arraconats i les expectatives de futur…

I de qualque manera, la societat que els envolta -ens envolta- també condiciona, empeny o frena.

En aquest sentit una opinió molt personal, potser eixelebrada. No puc deixar de pensar que la llibertat -gloriosa llibertat- de la que gaudeixen els joves té les potes força curtes. En un moment o l’altre el pes de la responsabilitat, que sovint no és altra cosa que el feix disfressat de les convencions socials, els hi cau a sobre com una enorme llosa.

Orriols, en una història feta d’introspeccions i converses, ens immergeix  en aquest mar de contradiccions, en el rosari d’inseguretats, que és viure avui en dia. Possiblement el meu esguard de vell em posa un tel als ulls, però sense cap mena de dubte això és el que he sentit tot llegint aquesta Dolça introducció al caos.

Però no ens enganem, els meus molts anys no m’han impedit gaudir d’allò més de la novel·la, no han estat cap trava per identificar-me amb el Dani que “no pretén conquerir destins” o amb la Marta que “serà desperta i preferirà el dia a la nit” i, al cap i a la fi, per viure una història apassionant.

No em puc resistir a incloure dins aquesta ressenya unes paraules de la mateixa autora,  que en una entrevista al diari Ara ens dóna les claus d’aquesta Dolça introducció al caos:

 

 

 

 

“Una de les meves obsessions personals són les contradiccions que comporta la maternitat. En aquest llibre tenia ganes de pensar-me a mi mateixa si hagués tornat a tenir trenta anys, però en el context actual. Ara hi ha molts debats oberts al voltant del fet de ser mare: ja no s’enfoca com una cosa idealitzada o dulcificada. Què significa tenir fills i quines limitacions et trobaràs a partir de llavors?”

No cal, potser, afegir res més. Només tornar a repetir que estem al davant d’una novel·la extraordinària que, sense cap mena de dubte, cal llegir.

 

 

 

 

Balearia #MeVoySeguro

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *