A Mallorca, hi ha oficis que amb el temps han anat a menys o han desaparegut: carboner, nevater, calciner, llenyataire etc. En el grup dels guardians de bestiar hi havia l’oguer (contracció popular d’euguer), un pastor que tenia cura de les egües de cria.
El gran poeta santanyiner Blai Bonet (1926-1997) evoca aquell ofici al vers del seu poema “Autoretrat”: el meu pare era euguer,(ho escriu així) i cada nit em duia una aspre llebre oberta amb el ventre ple de mata.” Al segle XIX pràcticament tots els animals de tir utilitzats a les possessions era el bestiar equí per fer les feines de fora-vila. La guarda d’egües de cria era un element important de cara al futur de l’explotació agrícola d’aquell temps. Per tenir un bestiar sà i vigorós calia tenir animals de cria molt seleccionats.
Les bísties més valuoses quedaven a la possessió i les altres es venien al mercat. L’oguer cuidava del pasturatge durant el dia i guaria els animals els vespres, especialment a l’hivern, dins una pallissa, prou gran, que solia estar dotada a un racó d’una habitació molt senzilla on l’oguer podia pernoctar. També hi havia un gran aljub on s’arreplegava l’aigua que abans d’entrar dins el depòsit passava per uns quants decantadors on s’escolava la terra. Aquell aljub s’havia de netejar anualment.
El ramat havia de comptar amb un semental, que anomenaven cavall sencer per cobrir les femelles. També hi solia haver un ramat de someres per creuar amb el cavall i d’aquesta manera obtenir muls o mules somerins i un ase de llavor anomenat gorà per creuar amb les egües, amb aquell cas eren muls o mules eguins. Muls i mules eren molt apreciats per les feines del camp perquè són més sobris, més forts i resistents a les malalties que un cavall i a més tenen una vida més llarga, uns cinquanta anys. La mula sempre s’ ha associat a la pobresa i al treball molt dur però en la història de l’agricultura ha sigut, juntament amb l’ase, l’animal més important.
La mula és més intel·ligent que el cavall. No perdona ni oblida els mals tractes rebuts. Aquest tret em recorda aquella història contada per Alfons Daudet en el seu famós llibre, ”Lettres de mon moulin” titulada, “la mula del papa”. És un conte de la Provença, polit i una mica ingenu, on un jove que entrà al servei del papa havia de cuidar, entre altres feines, de l’estimada i mimada mula papal. Però aquell jove es dedicava a maltractar-la i aquell animal l’odiava més de cada dia rumiant la seva venjança que no va poder dur a terme perquè aquell polissó fou enviat a la cort de Nàpols per instruir-se en la diplomàcia. Però al cap de set anys aquell bergantell tornà per exercí de primer ajudant del papa. El dia de la cerimònia on havia de rebre les insignes, la mula prengué embranzida i li propinà una cossa mortal dient: -“Té, arreplega això, bandit! Hi ha set anys que te la guard!” I li va ventar una cossa tan terrible que només va quedar un remolí de fum on giravoltava una ploma d’ibis: tot el que quedava de l’infortunat jove.
La venda de les cries tan de cavalls com muls i mules era un bon negoci. Quan adquirien un animal, era qüestió d’ensenyar-li a fer la feina, i avesar-lo a dur l’arada, estirar el carro, traginar feixos, batre, moure la sínia i el trull de la tafona si en tenien anomenat molí de sang perquè era mogut per la bístia. A aquest ensenyament li deien aregar i requeria molta paciència i mà ferma.
A Mallorca, a la cultura popular, hi havia la creença que calia aregar les besties en lluna vella, i en el mateix dia de la setmana en què havia caigut Nadal; sinó les bísties treien pèls blancs i el que s’apreciava era que el pel fos el més negre possible. Era tot un orgull a la pagesia tenir aquest bestiar ben ensinistrat, per això l’oguer tenia una plaça important en l’organització social dels oficis existents a les possessions mallorquines d’antany.
