Pedraules: Diada (511) Per Joan Pons i Pons, escriptor

Enguany, la nostra Diada de Sant Antoni ha estat una de les més deslluïdes de la història per culpa de la Covid-19. Destacables, no obstant açò, han estat els dos pregons institucionals. El Consell Insular de Menorca ha optat aquest any per l’obvietat que sempre va bé en temps de caos. Han protagonitzat l’acte dos epidemiòlegs. Ildefonso Hernández i Maties Torrent. Una segona característica ha estat el trasllat a Ciutadella del principal acte intel·lectual d’aquest diada històrica. Signes dels nostres temps. La deslocalització i premiar els experts relacionats amb les crisis. Ja ha passat en d’altres crisis que hem deixat enrere i que encara no hem acabat de superar. L’econòmica, per exemple. Ningú no coneixia els economistes i, amb la crisi econòmica, van ser els màxims protagonistes mediàtics. Que hi hagi un assassinat mediàtic i els assassins en seran els protagonistes? Sants i dimonis. I mai millor dit en aquesta data dedicada a Sant Antoni. Encara que la meva admiració pels dos epidemiòlegs menorquins i per la seva ciència és absoluta no he vist per les xarxes socials la seva segur que exemplar i erudita intervenció. M’he cansat dels experts. Si la ciència fos matemàtica, empírica, tots opinarien el mateix i, amb un expert, ja en tindríem suficient. La ciència, amb el risc de pervertir el llenguatge, no és una ciència exacta. Creure-ho de forma dogmàtica és una de les moltes causes que ens ha dut a aquesta excepcionalitat extrema que posa en perill, no només l’espècie humana, sinó també el mateix planeta. Ho va explicar mil vegades millor que jo l’escultor, que va tenir casa a Menorca, Eduardo Chillida: “Cuál es la diferencia fundamental entre ciencia y arte? Copérnico demostró que Ptolomeo estaba equivocado. Einstein hizo lo propio con Galileo. Lo que me pregunto desde el arte es lo siguiente: ¿Por qué Goya con su obra no demuestra ni necesita demostrar que Velázquez estaba equivocado?”. Així com s’ha trencat l’equilibri ecològic també s’ha trencat l’equilibri entre els sabers humans que s’han escorat cap a la ciència amb el risc de fer bolcar el vaixell en el qual tots estem embarcats. No som un negacionista científic. La ciència és fonamental. L’humanisme, també. La ciència sense l’humanisme esdevé monstruosa.

L’humanisme sense la ciència esdevé ingenu. Perquè, pot semblar ridícul recordar-ho, la ciència està al servei de la humanitat i no la humanitat, com sembla ara, al servei de la ciència. Qui no té aquesta visió global i integradora es converteix en un reduccionista tancat en la seva pròpia closca. La pròpia realitat mundial ens està donant una prova que és avís i analogia a la vegada. Si la vacunació només arriba als països desenvolupats i no ho fa als desenvolupats aquesta gran i admirable tasca de vacunació serà un fracàs perquè, com va dir Vasili Grossman, les persones formem un mateix teixit humà infecciós. Aquesta visió global i integradora entre els diversos sabers humans va donar-la el catedràtic Guillem López-Casasnovas a la conferència de l’Acte Institucional de Sant Antoni 2021 que organitza l’ajuntament de Ciutadella. Després de veure-la a YouTube he de dir que em va semblar antològica. Ciència? Sí. Economia? Sí. Llengua? Sí. Literatura? Sí. Art? Sí. Ecologia? Sí. Territori? Sí. Etcètera. Però la clau de tot plegat, segons el catedràtic, és la fusió líquida de tots aquests sabers. Només així es creen sinèrgies poderoses. La conferència enregistrada de Guillem López-Casasnovas hauria de mostrar-se a les escoles, als instituts, a les universitats, a les llars d’ancians. Lúcida i valenta, hauria de ser de visionat obligatori. Qui primer entengui aquesta ecologia de les potències creadores i del saber i l’apliqui en el seu dia a dia polític i social se’n durà el gat a l’aigua. O el moix.  I com no podia ser d’una altra manera en un espai que es diu Pedraules em vull referir al mot diada. N’hauria d’haver prou amb la filologia, amb la ciència, amb el diccionari (“Diada. Femení. Dia assenyalat, sia de festa, sia d’un altre esdeveniment memorable”) però els terraplanistes de la llengua s’esveren com si els haguessin ficat pebre picant ves a sebre on cada vegada que senten aquesta paraula. Podem retrocedir en el temps i observarem que a Foc i fum, la sarsuela costumista que escenifica les festes de Sant Joan escrita l’any 1884 per Joan Benejam, ja surt aquesta paraula demonitzada. Segle XIX! I és inevitable fer-se la pregunta. No serà que els terraplanistes de la llengua enyoren els temps en què va ser prohibida de manera tàcita i ho fan pagar al nostre estimat, resistent, ric i complex menorquí que, gràcies a l’esforç caparrut dels nostres ancestres continua viu, molt viu, però que no es pot permetre el luxe de perdre, com tots els idiomes, ni una sola paraula?

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Balearia #MeVoySeguro

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *