TROSSETS: Bombolles

Les bombolles… fins ara jo les imaginava de sabó, de diferents mides, inclús amb una textura concreta; bombolles fetes amb cura: requereix una tècnica especial això de bufar i que la bombolla creixi i no ens exploti al nas; moment, per altra banda, molt divertit. Bombolles que s’enlairen i contenen l’arc de Sant Martí dins la seva esfera, al seu voltant. Enlairar-nos amb elles, veure com s’allunyen i imaginar destins i aventures per a aquella creació una mica nostra. Tenen quelcom anestesiant i acaparador de mirades; qui es pot resistir a voler provar a fer-ne? Agafar un d’aquells potets de colors, on a la seva tapa hi ha un petit laberint amb una boleta que ens tempta posant a prova la nostra destresa, destapar-lo i començar a dibuixar un paisatge nou on les protagonistes són elles, les bombolles que van naixent gràcies a l’aire que surt dels nostres llavis.

Ara ja no només imagino aquest tipus de bombolles. A més de les bombolles de sabó que fem amb els potets, o al bany mentre, distrets, ens rentem les mans, el meu cap ha associat a aquest mot les diferents unitats que ens integren. L’últim dia que vaig estar amb la meva amiga Nilda a Margalida Florit, fent el servei de matinera, ella em va fer adonar de com d’important és la bombolla a la que pertanyem. Hi ha la bombolla del grup aula, dels companys de feina, dels amics, de la família i la de la parella (segur que me’n deixo alguna).

Seria interessant i molt encertat fer una bona tria, sempre que es pugui… ara que les nostres relacions personals estan limitades a aquesta nova imatge mental de bombolla que se’ns ha colat, com si es tractés de l’acceptació per part de la RAE d’un nou mot, des de fa gairebé un any. Si tot el que puc fer, que segons la corba serà més o menys, ha de ser amb un grup reduït de persones que formen part d’aquesta mateixa unitat que ens conté, què millor que estar acompanyada de gent a la que estimo o, si més no, amb la que m’entenc.

Les bombolles són fràgils, no hi ha gaire marge de moviment, però alhora lleugeres i plenes de llum. Si la bombolla està ben construïda, amb una tècnica depurada: no separar massa els llavis, fer que l’aire surti a poc a poc i anar escoltant quin és el ritme necessari per a arribar a la mida justa de cadascuna d’elles; si la fem amb cura i amb amor, no ens cal res més. Però clar, de vegades l’aire s’esgota o fem una sacsejada una mica més forta del que acostuma a ser habitual i la bombolla es trenca, desapareix, s’evapora. Llavors, un cop aquesta no existeix, els membres en cerquen una de nova, o noves. Sigui com sigui, he pres molta consciència del sentiment de pertinença i somric al saber dins de quines bombolles em veig, i amb qui ho faig.

 

 

 

Balearia #MeVoySeguro

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *