Trossets: Digue’m un riu que t’agradi Per Mary Moro

“Digue’m un riu que t’agradi”. I jo començo a rebuscar entre els meus records. No sé fer les coses a mitges… així que penso en els diferents rius pels quals he passat i, sobretot, les sensacions que recordo haver sentit en aquells moments. M’agraden els rius, m’agraden molt els rius de muntanya. L’aire és tan fresc que sento com ho refreda tot, inclús el meu interior. Tanco els ulls i puc sentir el so de l’aigua, veure els colors. M’agrada l’aigua lliure.

Ja sé, em quedo amb un! El trio sense ni tan sols recordar el seu nom; la meva elecció té a veure amb el fet de com atresoro aquell dia, en aquell riu, entre els instants de felicitat que conformen la meva vida, fins al moment. Jo era petita, així que els meus records no seran molt nítids, quant a detalls del tipus localització, extensió… Com diu la meva amiga Irene “si poguéssim comunicar-nos amb sentiments i sensacions, i no amb paraules!” En canvi sí que puc veure’m de nou, sent aquella nena, i com em sentia.

Devia ser un dissabte o diumenge del mes d’agost, perquè vam anar a passar el dia a aquest rierol tota la meva família de Cabrejas; els meus oncles i tietes, les meves cosines i els seus marits, els meus pares i el meu germà, fins i tot els meus avis, que no acostumaven a sortir del poble mai. Que aquest dia estiguéssim tots junts, en un lloc nou al qual jo no havia anat mai, em desperta, encara avui dia, un munt de sensacions boniques. M’agrada tot el que suposi una novetat, i segons vaig complint anys, cada vegada més. Rutes amb cotxe amb parada en diferents llocs, plans improvisats sense una destinació concreta, no portar mapes ni rellotge.

El rierol. Recordo el camí fins a arribar a ell: verd, molt verd. I diferent als paisatges de Sòria als quals jo estava acostumada fins llavors, que també eren verds, però en els quals el pi era l’autèntic protagonista. El sòl era un llit elàstic, tovet, acollidor, ple de fulles; els meus peus no arribaven a trepitjar ferm. Tot verd, molt verd, mirés on mirés només veia verd. Va ser com travessar una porta en la qual els sons no eren els habituals, tampoc les sensacions que els meus sentits captaven. La temperatura en l’ambient era fresca, però jo no tenia fred. Tot era net, lleuger. Al lluny se sentia aigua córrer, i el meu germà i jo ens vam avançar a la resta de la família, tractant d’arribar a aquest lloc.

Arribem. Em recordo amb els ulls molt oberts, grans com els tinc i tenia. Els sons, la sensació en la meva pell, el sentiment de felicitat per un instant en girar-me i veure arribar a la resta. La vegetació s’havia decantat i estàvem en un clar on el sol omplia gairebé tot; gairebé… perquè la meva mirada no podia apartar-se de l’aigua que corria lliure, que s’entretenia jugant amb les pedres que trobava en el seu camí. La següent imatge és la dels meus peuets formant part de tot això. Treure’m les sabates i convertir-me en el mateix rierol, en l’aigua que a cada instant mutava i es renovava, en un raig de sol que escalfava aquell clar del bosc, en les pedres que servien de tecles i amb les que l’aigua composava diferents melodies. Jo mateixa era el riu.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.