El ciutadellenc Josep Mercadal ha vist passar l’any 2020 des de la barra. Del teatre. La seva actuació a l’obra Lucifer li ha valgut el premi a millor actor de Teatre de barra de Palma, un guardó que ja havia tastat en dues ocasions com a dramaturg. Aprofitam la trobada curta, a un bar, per rallar de com veu el futur del sector de l’actuació, de què suposa ser artista quan arriba una pandèmia i del seu retorn al Born.
Què suposa per tu ser distingit com a millor actor de Teatre de Barra?
Em feia molta il·lusió guanyar aquest premi perquè fa molts anys que particip en el Teatre de barra de Palma, que ja té un bon recorregut. És un esdeveniment molt popular a Mallorca. M’hi he presentat com a dramaturg alguna vegada, i he rebut dues distincions. Però com a actor, que és la meva carrera principal, no havia guanyat mai. Guanyar-lo com a actor m’ha fet molta més il·lusió que aconseguir-lo com a escriptor. A més, va ser una sorpresa molt gran perquè no sabíem si en un moment de pandèmia, l’edició es podria dur a terme. Així i tot, es va poder fer amb aforament molt limitat. Així que guanyar el premi amb Lucifer, l’obra que he fet enguany, és encara més important per jo.
Què ens pots explicar de Lucifer, pels que no hem pogut ser a Palma i veure’t en directe?
Lucifer està basada en una sèrie de Netflix. L’edició del Teatre de barra del 2020 ha estat dedicada a les sèries, tan populars avui en dia. Així que vam fer una peça basada en Lucifer. El llibret és de n’Alfonso Morillas. I m’ha acompanyat na Laura Andújar com a actriu i ens ha dirigit n’Álex Tejedor. Vam crear un equip de feina molt polit. I crec que el premi ha estat producte de la bona relació i el bon ambient que vam poder crear. A banda del talent que un pugui tenir, és molt més important crear bona sintonia de feina. El companyerisme, per jo, és un aspecte cabdal per fer una bona feina en teatre.
El virus espanta el públic de teatre?
La gent té més ganes de cultura que mai. L’experiència que he tingut aquest estiu, quan he fet moltes actuacions de Teatre de barra, de micro teatre i de teatre a l’aire lliure, és de veure un públic amb moltíssimes ganes de què li expliquin una història. Amb moltes ganes d’evadir-se. Al final, la cultura i l’art serveixen per eixamplar el nostre món. Ara vivim a un món molt estret, amb mascaretes, confinament, restriccions… I l’art, t’ofereix tot el contrari: amplitud de mires, evasió, somiar amb altres realitats… Crec que és natural que la gent tengui tantes ganes de cultura i d’art en aquests moments. I aquest estiu passat ho he pogut comprovar, amb un públic que s’ha entregat com mai ho havia fet. Amb Lucifer, per exemple, la sensació que transmetien era de “per fi he rigut, m’ho he passat bé, he oblidat problemes”.
Com el futur de la professió, enmig d’una crisi que està fent patir molts sectors?
El futur, en el sentit de demanda, el veig molt bé, perquè el públic té ganes de teatre. El que no veig tan bé és l’oferta. Perquè és natural que si no hi ha unes condicions materials mínimes, hi haurà molts d’artistes que no podran desenvolupar la seva feina. Les retribucions que es necessiten per viure del teatre ara no es paguen. I s’han de cercar altres vies per subsistir i reinventar-se. El què em deman és què s’ha fet per ajudar als artistes que estan en extrema fragilitat. Tots aquells professionals que només tenen aquesta eina de subsistència, no sé com s’ho fan. A no ser que tenguin estalvis per passar els mesos que ens queden de pandèmia. I és molt trist, perquè segurament no veim el gran patiment de molts d’artistes. El problema més gran, però, és la incertesa. El no saber què passarà. Crec que seguiran, perquè qui té vocació, necessita seguir amb projectes que l’omplen. Ja vorem què ens deixa fer el 2021.
I tu, tens projectes amb els quals et podrem seguir?
Sí, jo tenc alguns projectes ja en marxa. Tenc la gran sort de què el confinament m’ha anat bé per escriure i somiar amb nous projectes. Ara estic amb dos que em fan especial il·lusió. Un és la segona part d’una obra que vaig fer fa anys que es diu “Mot a mot”, que va sobre Borja Moll. La idea és fer-ne una revisió que crec que serà interessant perquè vull transmetre dos temes que m’interessen molt: el primer és la relació que tenim amb la nostra llengua, i el segon és la identitat balear, quina identitat tenim. Ens sentim menorquins? Ens sentim balears? Existeix la identitat balear? Crec que Borja Moll és una gran plataforma per llançar aquesta pregunta al públic.
L’altre projecte és la conjunció de diverses peces de micro-teatre ja existents per crear una obra teatral sencera. I la intenció és fer-la a teatres o espais oberts per un públic majoritari. És una obra basada en micro-teatres d’herois, que també van ser guanyadores del Teatre de Barra.
Poden ser obres, especialment la primera, que obrin debat.
El que m’interessa és ferir al públic, tant per bo com per dolent. El que no vull és que quedi indiferent. El teatre ha de moure consciències, ha de borinar i ha de donar molta vitalitat. Quan un veu una peça, ha de sortir més viu de la sala que quan ha entrat. Per mi és l’objectiu principal del teatre, el contagi vital. Per açò els meus referents teatrals són molt variats, com poden ser en Pepe Rubianes o El Brujo, que ha vingut a Menorca a fer monòlegs que aconseguien donar-te vida. De fet, crec que si fos metge, també receptaria teatre.
Per un actor on s’hi va iniciar, com ha estat tornar a trepitjar l’escenari del Born?
Va ser un moment molt personal, molt emocionant i molt agradable. Em conec tots els teatres de Balears i bona part de Catalunya. I pocs teatres són tan agradables i tenen una proximitat amb el públic quan actues tan íntima com la que té el Born. És petit, però a la vegada és molt gran. És com una capsa de bombons. Des del punt de vista del Josep actor, en vaig quedar molt satisfet. I va ser un goig poder veure que podem recuperar l’esperança de les associacions teatrals que teníem fa 14 anys. Crec que el teatre des Born ha de ser un estímul, ha de contagiar l’afició teatral. Jo vaig començar així, i em van donar la vida. Començar a un món com aquest et permet fugir de les convencions socials, de la pressió social, que a un poble petit pot arribar a ser molt forta, sobretot per la gent jove. En un context de família, on potser hi ha temes que no es toquen, el teatre crea l’efecte contrari, de llibertat de poder-se expressar, s’obren noves perspectives. Per açò crec que és important tenir el Born obert. I contagiar aquesta afició teatral.
T’hi tornarem a veure al Born?
Evidentment que tornaré! Encara no sé quan. Esper i desig que la nova gerència sigui creativa, flexible i que estigui oberta al teatre professional i també amateur. Que hi pugui caber tothom.
