Permeteu-me que comenci aquesta ressenya amb una reflexió personal que em va passar pel cap arran de la gran novel·la que avui comentarem: he llegit molts llibres situats a indrets exòtics, a metròpolis enormes, a terres gairebé incommensurables, però sorprenentment he hagut de topar amb La casa de foc, de Francesc Serés, per adonar-me que la meva visió de la nostra estimada Menorca, de quant d’apamada la tinc, de quant de molt la conec fins al punt de no haver-hi gairebé lloc per al misteri, és absolutament errònia.
Potser ara cal fer-vos una breu sinopsi de l’argument perquè sigui entenedora l’anterior reflexió i alhora copsar tot el poder de la bona literatura.
Una nit d’hivern, un home arriba al Sallent. Allà estableix una estreta relació amb la família de Can Sol. Una relació farcida de racons foscos i històries soterrades. El foraster es veu impel·lit, llavors, a desembullar el cabdell de fil que són les vides en aquestes contrades.
Conec Santa Pau, he passat -molts anys enrere- per la vall del Ser, i a més hem de tenir en compte que Catalunya és la nostra terra germana, amb la nostra mateixa parla i cultura, un país que visitem sovint. I així i tot Serés aconsegueix quelcom quasi increïble: fer-nos viure els corrents subterranis que mouen les persones, els cabals estranys que per amagats que estiguin no deixen d’existir, la mitologia pròpia que es basteix a cada lloc, la sensació d’estranyesa, de perill, de desconeixement…una mena de terra incognita, oberta –això sí- a tots els embats dels temps canviant. I ho fa amb una novel·la absolutament fascinant, una novel·la que defuig qualsevol obvietat argumental, una novel·la que ens immergeix dins un univers tant proper com màgic. I si una vall de La Garrotxa pot destil·lar per obra i gràcia de l’autor, aquests sentiments de món a part, de llegenda preservada, de misteri ocult entre serres i senderis, masies i gorgues, espadats i rius, de ben segur també ho pot fer la nostra illa…
Però deixem estar les meves cabòries i tornem a La casa de foc. Anem de ple al Sallent, on “La imaginació de cadascú i la quantitat d’hores en solitud als llogarets de la vall eren una combinació perfecta per a la creació de tota mena de mites i interpretacions…”
Crec que ja he deixat ben palès el meu entusiasme. Us he dit abans que era una novel·la fascinant, i ho és, com ho són els personatges, com ho són els enigmes que amaren les seves vides, com ho és el llenguatge tan viu com suggerent, com ho és, en definitiva, el fil argumental tan versemblant com alhora pertorbador.
Em fa patir no saber traslladar a aquesta ressenya tot allò que voldria. De fet supòs que cal ser un escriptor com Francesc Serés per fer-ho. Aleshores només puc recomanar-vos, de tot cor, aquesta novel·la i cloure la ressenya amb un paràgraf que de qualque manera, crec, copsa tot allò que hi podem trobar a La casa de foc:
“…era un forat en el temps que suspenia tot el que m’havia envoltat fins aquell moment i que em portava fins a un altre jo, en un altre lloc, amb una altra gent. Aquest temps va arribar acompanyat de persones que vaig anar fet meves, que m’anaven fent seu, un teixit que va crear un món que va transformar el meu per sempre més”.
