El futur no és el que era, de Joan Mayans Per Eduard Riudavets Florit

“Això m’agrada. Sembla el títol d’una novel·la: El futur no és el que era. No? T’ho imagines? A la solapa diria que és una obra sobre els desenganys de la maduresa i la mentida de l’eterna joventut. Què et sembla?”

No m’hi havia topat mai. Un paràgraf d’una novel·la que la dibuixa i explica. Si més no, i malgrat haver començat la ressenya amb aquest mateix paràgraf, El futur no és el que era va molt més enllà, ens aporta molt més del que aquestes paraules ens diuen. Ho vull deixar clar abans d’avançar més: m’ha sorprès, m’ha engrescat, m’ha entusiasmat. Una de les grans novel·les de l’any del doble vint.

Potser ara cal donar-vos a conèixer la sinopsi de l’argument.

Quatre personatges, dues parelles, que han arribat a la maduresa. Aparentment han aconseguit tot allò que pot oferir-los la vida: feina estable, fills, posició econòmica acomodada. Però quelcom tan simple com un missatge de facebook ho destarota tot. És llavors quan sorgeixen a la llum les mancances, la buidor, les frustracions que es congrien sota la brillant superfície.

Com bé sabeu tots els que seguiu aquesta secció, no tinc cap pretensió de crítica literària. Simplement em limit a recomanar alguns dels llibres que llegesc cada setmana. Molts mai seran ressenyats, només hi apareixen aquells que, d’una manera o l’altra m’han agradat. Però, en alguns casos, a més d’agradar-me, hi ha novel·les que permeten que m’identifiqui amb allò que se’ns narra, amb els personatges, amb les situacions.

Aquest és el cas d’El futur no és el que era. Des d’un primer moment n’he sentit la proximitat, la vinculació amb alguns dels sentiments que viuen els personatges. Serà, de ben segur, qüestió de l’edat, però sense cap mena de dubte a tothom li arriba el moment que la realitat no s’avé amb les expectatives de la joventut.

Si més no, a la contracoberta del llibre hi podem llegir aquesta descripció: “Quatre adolescents atrapats en cossos madurs, que exploren els límits del que és correcte, del que es desitjable i del que fantasiegen a trencar”. Ben lluny de la meva intenció contradir aquestes afirmacions, de ben segur qui ho ha escrit té molt més coneixements i mèrits que jo,  però, en la meva més que humil opinió, això suposa un reduccionisme que no fa justícia a la novel·la.

Per a mi els quatre personatges són adults que s’adonen del desencís, que en són conscients, que intenten superar, mal que bé, les il·lusions perdudes i els somnis trencats. Adults que no saben enfrontar la inevitable insatisfacció que, en una hora o l’altra, et porta la vida. No són adolescents eterns, són persones que han viscut, que han errat el camí o que, simplement, per covardia o desídia, per frivolitat o inèrcia, no han gosat fer allò que veritablement desitjaven.

Segur que és un atreviment dir-ho, però estic convençut que, a l’hora de fer balanç, som molts els que podem trobar-nos en una situació semblant.

Aleshores, sí.  Aleshores pretenen tornar enrere, rescatar el passat de l’oblit, sense adonar-se que el passat sempre és mort i que les emocions no es poden aconseguir per encàrrec.

Potser he donat massa voltes a la sínia, però us puc ben assegurar que s’ho val. Llegir El futur no és el que era és endinsar-se dins un maelstrom d’emocions. No hi surts indemne. Des del missatge que ho enceta tot fins al final tan asimètric com versemblant, no deixam de fer-nos nostres les vides del Kai i el Jep, de la Francina i l’Helena

Llegiu-la, sisplau, no us penedireu.

 

Balearia #MeVoySeguro

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *