El Barça volia jugar la final del campionat de Lliga el 30 de maig en tost de fer-ho el 14 de febrer com estava programat. La raó adduïda era exclusivament sanitària. Els experts, sobretot els especialistes centrats en l’epidemiologia, havien aconsellat, més ben dit reclamat, exigit, que es canviés de data i aquesta fos traslladada més cap a l’estiu quan l’epidèmia remetés una mica i el percentatge de vacunació fos més alt. No era una decisió només personal del Barça. Hi havien estat d’acord la resta d’equips de la lliga que havien de participar en la fase final del campionat de futbol. Tots? Tots, no. El Reial Madrid no hi havia estat d’acord. La raó esgrimida va ser que s’havia de respectar el calendari, que el calendari de la competició era sagrat com ho era la santa Constitució espanyola o el costum, també espanyol, d’emprar un escuradents –conegut igualment com a “palillo”- després de dinar. Per tant, s’havia de mantenir la data primera costés el que costés o, dit d’una altra manera més cruenca, s’infectés qui s’infectés, morís qui morís. Aquesta era la raó oficial. L’oficiosa era que havien fitxat a un jugador en plena forma, un figura, vaja, que havia jugat la temporada sencera a Anglaterra i que si s’allargava la competició fins al dia 30 de maig perdria aquest estat òptim de forma que els havia de dur a la victòria final. Per tant, ho van dur als tribunals. No va ser l’equip, el club, qui va fer la denúncia. Ca! Havien nascut ensenyats. Van fer servir un testaferro judicial, un advocat simpatitzant del Reial Madrid, un fanàtic amb cueta i ulleres aguantades amb la punta del nas per fer-se l’interessant, a qui fins llavors ningú no havia fet cas, que es va sentir, mentre va durar la deliberació i fins a les eleccions, el centre del món i l’home més afortunat del planeta. El Comitè de Competició, format per socis del Madrid o simpatitzants d’aquest club, van sentenciar que possibles infectats i més que probables morts no eren una raó per posposar una competició tan important, que els espanyols tenien dret a veure futbol i que aquest dret, mal considerat per comunistes i intel·lectuals l’opi del poble, estava per damunt al dret, aquest més dubtós i prescindible –la Terra està superpoblada-, a la salut i a la vida. A més a més, ja que estaven reunits, van sentenciar que el cantant de rap que havia cantat una cançó injuriosa contra el president del Reial Madrid Florentino Pérez, havia d’entrar a la presó i que tenia fins al dia de reflexió, com és coneguda la tensa jornada d’abans de la disputa d’una final, per anar-hi amb el seu propi peu o els àrbitres i els jutges de línia l’anirien a detenir personalment fent servir les banderoles com a porres i el xiulet com avís. Davant d’aquest escenari escandalós i impropi d’una competició esportiva del nivell de la lliga espanyola, s’esperava que els mitjans de comunicació muntessin en còlera i denunciessin la situació. No va ser així. Van acotar el cap, van aplaudir la resolució i van acabar dient que les sentències judicials que t’afavoreixen s’han de respectar i les que et perjudiquen s’han de denunciar que és una manera de dir que si em beneficien a mi, molt bé, i que si et perjudiquen a tu també la mar de bé; que per aquest motiu Santiago Bernabéu, el fundador del club, ho havia deixat fermat i ben fermat. El Barça va restar indignat però no va voler dur la sentència injusta al Tribunal d’Apel·lació perquè sabia qui en formava part i coneixia el resultat final. Havia quedat ben clar qui duia el pòndol als comitès, als tribunals. Els dirigents van recordar llavors el sant que els havia dut a guanyar tots els títols i van repetir la seva oració: fora dels estadis, el pòndol el duem vosaltres, sou “el puto amo”. En canvi, dins del camp, els putos amos som nosaltres o, per dir-ho de manera més fina, qui duu el pòndol dins el camp som nosaltres. El Barça va guanyar el campionat després de superar tots els entrebancs i aquell triomf va ser el més dolç i memorable de tots.
Vet aquí un gat, vet aquí un gos que aquest conte encara no s’ha fos. Apreneu de l’analogia i aneu a votar i demostreu que, a pesar de les moltes trampes i dels intents de tupinada institucional, qui acaba decidint el partit és el teu vot.
PÒNDOL (o PONDO). Pes, càrrega (en sentit immaterial); govern i administració d’una casa, d’una hisenda, d’una corporació. Del llatí pondus, “pes”, potser per intermedi de l’italià pondo, amb el mateix significat.
