Agafar el relleu Per Mary Moro

David Calzada i jo som amics des dels 4 anys. Ens vam conèixer a l’escola i, tot i que durant uns anys ens vam perdre una mica la pista, hem recuperat el temps perdut i seguim tenint molta complicitat. És la meva amistat més vella; bella també ho és. De tant en tant ens truquem, ens ve quelcom al cap que volem compartir i nyas! agafem el mòbil i busquem a l’agenda el número de l’altre. A la darrera trucada vam parlar de com sentim que estem agafant el relleu dins el nucli familiar: arriba un moment en el que ets conscient que el pare i la mare ja no són aquells éssers que tot ho poden, aquella espècie de súper herois als que recórrer sempre, sigui quina sigui la complicació.

Reconec que jo, des de fa uns anys, estic fent molt de treball personal en aquest sentit. Se m’ha fet una mica costa amunt acceptar que ara sóc jo qui acostuma a conduir, i no el meu pare, que la preocupació és bidireccional, ja no són només ells qui pateixen per mi… jo també ho faig per ells. D’alguna manera no deixem de ser els fills, però ens equiparem i som, tots, adults. Hi ha tràmits que és més senzill si els faig jo, tasques que es dóna per fet que són cosa meva, i les decisions són consensuades.

Sempre he estat de demanar l’opinió als meus pares, sobretot al pare; a ell i al meu germà. La mare és el lloc on sentir-me segura, com quan era petita i la veia com el niuet on tornar i descansar si el vol s’havia complicat. Ara els veig de carn i ossos, vulnerables, com si s’anessin tornant petits i poguessin mostrar les seves pors i inseguretats, compartir els neguits sense haver de plorar d’amagat, ni mossegar-se la llengua si hi ha res que els faci mal. Així que al principi em regirava, no volia obrir els ulls a la nova realitat, al nou moment. Fa un temps, però, que he acceptat la seva vulnerabilitat, inclús m’agrada sentir que no són invencibles, saber que ells s’han trobat en situacions com les que puc viure jo amb la meva filla, a la feina, o amb els amics i la parella.

Enguany, un dels regals que els Reis Mags van deixar per a mi sota l’arbre de Nadal era un llibre de l’Albert Espinosa, Lo que te diré cuando te vuelva a ver, i que ara estic llegint. És la història d’un pare i un fill, de les sensacions del segon al repassar els anys viscuts junts, narrat des d’un punt semblant al que jo estic compartint amb vosaltres. Izan, el protagonista i narrador, explica com se sent, com la seva percepció del seu progenitor canvia a mida que ell mateix es converteix en adult i viu situacions similars. Li descol·loca descobrir una personalitat completament nova, inclús infantil, necessitada d’afecte i cura; quan el seu pare havia estat precisament tot el contrari.

Mirar amb ulls nous, com fem amb els infants. D’alguna manera és una oportunitat preciosa la que se’ns dóna: poder compartir aquesta etapa, ja serena i plena. No perdre’ns aquest moment: poden permetre’s penjar la capa de súper herois i deixar-se mimar. Donar-nos el plaer de torna’ls-hi una part, molt petitona, de tot el que hem i seguim rebent del pare i la mare.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Xuroa Menorca
Ajudes lloguer 2021
Prevenció d'incendis forestals a zones habitades, Govern Balear
Vacuna't del grip