Aquest és un article dedicat a tots els metges i sanitaris que lluiten més enllà del seu poder físic per atendre les persones infectades de COVID-19, al mateix temps que treballen sobreposant-se per no descuidar la seva línia de recerca biomèdica ni els seus pacients habituals.
Però de fet és un article que vull dedicar als meus metges i equips corresponents. Els que es van desfer per salvar-me la vida fa quatre anys i als actuals, per la seva confiança, perquè són el meu principal pilar de sosteniment.
Per tant, per als bons metges que són grans persones. Els que treballen sense parar i lluiten des de fa mesos perquè els casos de COVID-19 que ingressen a les unitats de cures intensives (UCI) sobrevisquin i superin la malaltia i es minimitzin les seqüeles que se’n deriven.
Per a tots ells decidesc deixar volar sota la lectura dels seguidors d’aquesta secció una intencionalitat de força perquè no decaiguin. I, per altra banda, donar encara que sigui un àtom de coneixement a aquella part de la població que ignora la duresa de la seva realitat durant els pics de contagis.
Els meus metges són caps d’unitat, coordinadors de malalties respiratòries i investigadors sèniors de patologies pulmonars, han fet més hores que un rellotge fent guàrdies de quaranta-vuit i setanta-dues hores atenent persones greument infectades. Les quals arriben des de fa mesos als hospitals de referència com onades en forma de tsunami, i que ells surfegen amb fatiga física i mental, por i impotència, competència i intel·ligència. Persones que es moren a les seves unitats entre aquella distància freda de les barreres protectores i els tubs de ventilació assistida.
Ells, que darrere la seva bata blanca també són pares i mares de família i han arribat a casa desbocats de cansament i atordiment de jornades al límit de l’estrès per salvar vides i acceptar morts i, al mateix temps, amb la intranquil·litat silenciosa de poder ser portadors i transmetre el virus a la seva família.
Tots ells, amb un ritme físicament frenètic i emocionalment desbordant, han aguantat i aguanten dia a dia a primera línia tot i assabentar-se de les planures d’ignorància d’algunes persones que perquè no veuen un tros de material genètic encapsulat volant per l’aire, és a dir una seqüència molecular d’ARN dins una càpsida de proteïnes, el coronavirus, creuen que aquest és poc virulent. I aquest material genètic, la seqüència molecular d’RNA, té moltes mutacions, cosa que vol dir que amb facilitat van sortint variants. Microbiològicament les coses invisibles o inapreciables amb els sentits poden ser les més perilloses o que contenen la informació més valuosa.
Per a ells, que no només et programen proves, tractaments i investiguen una patologia, sinó que darrere la seva bata blanca són una persona que en silenci mira per tu. És a dir, que també té empatia independentment de qualsevol circumstància. Que sap que per a persones amb patologies cròniques la pandèmia és un inici de reformular una vida encara més resilient i d’autorealització personal per no defallir amb crisis de pànic ni angoixa que empitjoren considerablement la salut de la persona.
I l’empatia no és una virtut que posseeixi tothom que és dedica a treballar amb persones i més si estan malaltes.
Per tant, per a tots ells, perquè el seu interès per treballar cada dia difícil i superar-lo, havent estat el mes de gener el mes en què hi ha hagut més morts de COVID-19 a Catalunya des d’abril, han de continuar veient a les xarxes socials missatges i imatges sanitàriament increïbles de gent irresponsable i poc solidària. Això fa que els que coneixem la seva lluita durant la pandèmia anunciem amb més valor i respecte la seva professió.
Però sobretot el dedic no a ells, sinó a elles: a la Dra. Blanco de l’Hospital Clínic de Barcelona i a la Dra. Molins de l’Hospital Mateu Orfila de Menorca, que van col·locar els punts damunt les is a la meva salut aquest estiu. I sempre, per descomptat, als equips de pneumologia i UCI de cardiologia de l’Hospital Universitari Son Espases de les Balears.
