Paca Pons, doctora en Medicina Nuclear: “El que es pot aconseguir en aquesta especialitat en els pròxims 10 anys pot ser més important que el que s’ha fet en els darrers 100” Per Itziar Lecea

En salat, i com si ens rallés als menorquins, Francesca Pons va llegir el passat diumenge el seu discurs d’ingrés com acadèmica numerària a la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya. Una fita prou important, tenint en compte que, als seus 61 anys, és una de les membres més joves -si no la més jove- d’aquest organisme. La carrera de Francesca, “Paca” Pons és un seguit de títols i reconeixements que s’ha guanyat a pols. A base de feina i una ment que, com ella va reconèixer, és més matemàtica que mèdica. En la setmana que se celebra el Dia Internacional de la Dona en la Ciència -aquest dijous 11-, el nou títol d’aquesta ciutadellenca cobra encara més importància.

D’entre totes les fites que has aconseguit, entrar com a membre de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya què representa?

Aquesta és especial. Hi ha tan poca gent que aconsegueix entrar-hi, que és realment molt especial. Els altres títols els he treballat. Però ser membre de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya no és una qüestió de fer-hi feina. T’han de proposar i s’ha de votar favorablement la proposta. És un reconeixement extern, per part d’altres persones molt importants dintre dels seus camps. No és com fer una oposició. És un honor, només el fet de ser seleccionada. Més encara el fet de sortir escollida.

La teva és una disciplina mèdica poc coneguda: la medicina nuclear. Què ens en pots contar?

Quan dic que som metge, sempre em demanen de quina especialitat. I sempre he de fer una explicació, perquè no és una disciplina que sigui molt coneguda, com la cardiologia, per exemple. Si dic medicina nuclear hi sol haver dues reaccions. La primera és que es veu com una feina molt perillosa perquè s’associa a l’energia nuclear. Una altra associació que es sol fer és que és una especialitat molt trista, perquè la relacionen amb pacients terminals de càncer. Quan l’oncologia és només una de les branques a les quals s’aplica la medicina nuclear. Perquè s’entengui la meva especialitat, intent assimilar-la a la de radiodiagnòstic. És a dir, un tractament diagnòstic que ajuda a definir una malaltia. En medicina nuclear feim el mateix, però amb mètodes diferents dels que s’empren en radiologia. La diferència és que la medicina nuclear, tot i que el 90% de visites són per diagnòstic, també s’empra per fer teràpia. I les aplicacions diagnòstiques també cobreixen, a més de l’oncolgia, la cardiologia i la neurologia, entre altres.

Al discurs d’ingrés vas llegir una frase de Marie Curie, mare de la radioactivitat, que diu: “Mai he cregut que per ser dona hagi de tenir un tracte especial. De creure-ho, reconeixeria que som inferior als homes, i no som inferior a cap d’ells”

M’encanta aquesta frase. Crec que la tendència de voler tenir paritat en molts de camps, no és el que toca. En una especialitat pots trobar un 80% d’homes i el 20% de dones. O al revés. El que crec és que hi ha d’haver el que correspon. És a dir, que les persones més capacitades, siguin del gènere que siguin, arribin als càrrecs que els pertoca. Dintre de la medicina nuclear crec que podem dir que hi ha el que toca. Mai m’he sentit que, per ser dona, fos tractada diferent. Quan em vaig presentar a la càtedra de la universitat, i que vaig guanyar, vaig competir amb 17 homes. El tribunal eren 7 homes. I jo era l’única dona i, a més, la més jove. Jo mateixa no em vaig valorar com un afegit el fet de ser dona, però sí ser la més jove. I ara semblarà que dic un disbarat, però el fet de ser dona, en alguns àmbits, m’ha perjudicat molt. M’explic: quan a certs tribunals demanen paritat, jo som l’única catedràtica de la meva àrea de coneixement a tot el país. El que suposa que he de ser a tots els tribunals que es fan, que al final és un munt de feina extra.

Tornant al discurs, apareix al títol la paraula teragnosi. Què és exactament i com l’apliqueu a la medicina nuclear?

La ciència i la medicina, de cada vegada més, s’orienten cap a una medicina personalitzada. És a dir, diferents persones que tenen una mateixa malaltia poden no tolerar de la mateixa manera un tractament igual, sinó que hi pot haver tractaments més específics que poden tenir més beneficis en uns que a altres. Davant d’una mateixa patologia, cercar el tractament més efectiu per cada persona individual, bàsicament. La medicina personalitzada no és exclusiva de la medicina nuclear. Però la teragnosi seria una part d’aquesta medicina personalitzada. En el cas de la medicina nuclear, seria emprar unes molècules, que unim a un isòtop radioactiu -que és diferent si l’empram per fer diagnòstic o teràpia- i miram cap a on va aquesta molècula. Segons on vagi, sabem que quan li unim la partícula per fer la teràpia, anirà al mateix lloc, cosa que ens permet conèixer on farà l’efecte dintre del cos quan apliquem la teràpia. Perquè si el que injectam primer per fer diagnòstic no va a la lesió que volem tractar, el tractament no seria eficaç. D’aquesta manera anam a tir segur. Amb la teragnosi, aplicada a la medicina nuclear, podem saber amb el diagnòstic si el tractament farà l’efecte cercat.

La radioactivitat, clau de la medicina nuclear, es va descobrir fa poc més de 100 anys. Què ens espera en aquest cap dintre de 100 anys més?

Qui ho sap! L’evolució ara mateix és exponencial i d’aquí a 100 anys és impensable el que pot passar. Però crec que en els pròxims anys, i ja s’està anant per aquest camí, les màquines amb les quals es fan imatges diagnòstiques seran -algunes ja són- multimodals. És a dir, que amb una mateixa màquina es farà més d’una prova diagnòstica, a banda de la nuclear. Ara ja existeix, per exemple, una tecnologia que permet treure una imatge nuclear a la vegada que un TAC. Així el malalt només s’ha de fer una prova en lloc de dues. Açò pel que fa al punt de vista tecnològic. L’altra part que segurament evolucionarà dintre de la medicina nuclear és el descobriment de noves molècules, que puguem unir a isòtops radioactius, que ens ajudin a diagnosticar malalties que ara no es detecten o fer una detecció més precoç. Segurament podrem avançar el mateix en els pròxims 10 anys que en els darrers 100.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Balearia #MeVoySeguro