Pedraules: Dijous (517) Per Joan Pons i Pons, escriptor

La dibuixant i humorista Marta Masana, nascuda a Palma l’any 1992, va publicar al setmanari El Jueves (sí, aquell que surt els dimecres i que va tenir com a director a l’amic Manel Fontdevila de qui he parlat en diverses vegades en aquests escrits) el dia 1 de març amb motiu del Dia de les Illes Balears, un divertit monogràfic dedicat a les nostres cinc illes (sí, aquelles que, a pesar de les campanyes de màrqueting institucional, mai han aconseguit ser un sol país). Com que és una fórmula que sol funcionar molt en l’humor, Marta Masana va recórrer als tòpics dels quals som víctimes els illencs després de fer un repàs geogràfic amb major atenció a l’illa gran de la qual és nativa. De fet, en cap moment no ens engana ja que el monogràfic duu com a títol Mallorca explicada a los No mallorquines (la resta de monogràfics duen el nom de la comunitat –Galícia, Catalunya, Andalusia… però ja és un lloc comú aquesta exclusió que no val la pena ni comentar). Per tant, per aquest motiu, la resta d’illes en som com el floreti d’una ensaïmada; prescindibles però arrodonidors. El subtítol, també molt enginyós, ens torna a agafar com si fóssim la sabata que na Blancaneus ha perdut abans de la mitjanit i també el rastre que ha deixat quan ha refet el camí perquè s’havia oblidat que anava d’un peu descalça. Las Baleares, ese archipiélago donde se ruedan los anuncios de Estrella Damm y siempre tapa el señor del tiempo. Hagamos un repaso rápido a sus islas. Ibiza: “Entrada + consumición gratis. Cuidado con los hippies”. Formentera: “Paraíso altamente instagrameable en verano, páramo desolado el resto del año”. Cabrera: “Cacho tierra que ha sido usada com prisión. Hoy en día viven allí cuatro cabras”. Mallorca: “La importante. Los demás nos tienen envidia”. Menorca: “Aquí se suïcida mucha gente por el viento y también por aburrimiento extremo”. Acompanya el dibuix de color verd del mapa de Menorca amb la típica corda amb llaç –quasi un emblema universal del suïcidi- del penjat i també del condemnat a mort. He estat a les cinc illes i els comentaris que acompanyen les vinyetes de traç simple em semblen aguts encara que no sigui el tipus d’humor que m’estimuli. Som més del sentit de l’humor exercit pel bufó envers el rei o, dit d’una altra manera, del sentit de l’humor que va de baix a dalt, del dèbil al poderós. L’humor que fa el recorregut invers, de dalt a baix, del poderós al més dèbil, no m’agrada tant i, segons el meu modest parer, no és el sentit de l’humor balear o, si més no, menorquí. L’obra mestra Acorar del mallorquí Toni Gomila transmet respecte infinit cap al dèbil, en el cas de la magnífica obra cap el porc i cap a les persones humils que el maten des de fa centenars d’anys. A Menorca, el nostre himne irònic és una burla soterrada al senyor que per la seva imperícia cau del ruc, de l’ase. Aquest és el nostre humor. Aquest és l’humor balear compartit per les cinc illes i pels seus habitants, cabres a part. L’humor espanyol sol riure’s del dèbil, del diferent, de l’estranger, de l’estrany. Sigui com sigui, el monogràfic humorístic de Marta Masana és de lectura recomanable ja que ens planteja tres dilemes que donarien per tres escrits. Es pot frivolitzar sobre el suïcidi en temps de pandèmia? És veritat que Menorca, que té les millors festes del món, sigui avorrida? És cert el tòpic, relacionat amb el primer, que a Menorca la taxa de suïcidis supera la mitjana mundial? Començaré amb el primer perquè precisament el dia 1 de març vaig llegir al diari El País una entrevista amb el director de salut mental de l’hospital Parc Taulí de Sabadell. El titular del diari era prou eloqüent i hauria de resoldre el primer dilema plantejat. Arran de la crisi encara latent del coronavirus, el doctor Diego Palao afirma: “Existe una tormenta perfecta para que aumente el riesgo de suicidio”. Les seves paraules apunten també a un vaticini inquietant i demolidor que assegura que la tercera onada de la Covid-19 serà mental. El segon dilema apuntat es resol amb la lectura del llibre publicat per Edicions 62 de Joan Estruch i Salvador Cardús titulat Plegar de viure. Un estudi sobre els suïcidis i que es va dur a terme a Menorca i amb dades relacionades amb la nostra illa. I el tercer dilema te’l planteig a tu, estimada lectora, estimat lector: consideres que Menorca és avorrida? La meva resposta és rotunda: NO. DIJOUS. El quart dia de la setmana comptant des del diumenge. Hi ha la dita “Estar (o posar-se) enmig com el dijous”: estar o posar-se enmig d’un lloc de trànsit, on es fa nosa. Del llatí. Dia de Júpiter.