Felicitat subtil Per Carolina Torres Fernández - @carolinatorres.live

Un simple canvi de temperatura, de llum, d’escalfor dels rajos de sol damunt la pell me fan sentir molta felicitat. M’inspiren a escriure l’olor de la flor de l’ametller que hi ha darrere del pati de casa. Fa una olor dolça molt suau, imprecisa, gens ufanosa o exaltant. Com el tacte i color blanc rosat dels seus pètals que taquen el terra i el deixen d’una pal·lidesa pigallada.

El procés de floració de l’ametller m’acompanya durant els esmorzars del mes de febrer. Això només passa uns dies a l’any i ho visc amb molta consciència; observar-ho és un fet innat.

Les branques de l’arbre arredossat estan envoltades d’abelles que pol·linitzen les flors delicades. Hi ha un tallanassos que volta el felivinagre que pobla el terra i una papallona negra, amb taques blanques i una franja taronja, ben enganxada al centre d’una flor.

També hi ha un pardal que ve a mig matí, cada dia. Salta i vola de l’ametller a la buguenvíl·lea, que encara no està florida. És un rossinyol, me diu un amic. Referma que es troba còmode a l’arbre perquè algú de la seva família ja l’ha visitat altres anys. És curiós, cada matí aquest rossinyol és aquí i canta.

El groc intens del felivinagre és com un punt de foc viu a ple hivern per al camp menorquí, i com que les llavors viatgen, és una sort que germinin a la terra de casa. D’alguna forma et fan sentir una vida plena de trajectes compartits. I els insectes i el rossinyol, t’ensenyen la convivència d’un espai i realitat paral·lels i atemporals.

Una setmana de felicitat suau i permanent. Una transició d’hivern a primavera. Una existència d’il·lusió marcada per l’entorn. La forma d’agrair i anar coordinats amb aquesta floració és simplement sentir un plaer dinàmic que hauria de ser el flux lleuger per viure conformats.

La vida es compon de moments de forta lluita per superar un dol, gestionar una malaltia, crisis existencials, pèrdues catastròfiques. I una altra, de lluita passiva, un viatge ple de satisfaccions que t’acontenten. Una poesia que alimenta sense la necessitat de ser menjada, simplement saps que t’acompanya per omplir el dia a dia d’una imprecisa felicitat.

La mateixa que et manté en pau i equilibri amb el que penses, sents i fas. Aquella que quan la deixes de sentir després d’un turment l’esperança t’hi torna a portar perquè ja l’has viscuda i la voluntat d’anar-hi t’hi fa arribar. Com un únic destí: el de la felicitat subtil i interpretable, un amor invisible com el fruit de tota llavor.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Xuroa Menorca