La ciutat als nostres peus Per Mary Moro

Fa un any que ens van fer seure i parar, a tots. Un any d’aquella sacsejada que va posar el nostre món a l’inrevés. Totes aquelles coses que crèiem tenir com a segures, el nostre dia a dia del que tant ens queixàvem, de cop i volta van desaparèixer. Curiosament, jo agraeixo aquest fer-me present perquè no m’hagués pres la molèstia, dic molèstia doncs agradable no ha estat, de seure i observar-me; no com ho he fet durant aquest any.

No sóc la mateixa persona; no tinc les mateixes prioritats, necessitats, inquietuds… Alguna vegada he comparat la vida, el camí que hi fem, amb aquells llibres de escoge tu propia aventura. El març passat ens va posar al davant aquesta situació, una pandèmia, i infinitat de camins per triar. No? I tant que hi havia, encara hi són, una gran varietat de camins! Alguns no es veuen a simple vista, però existeixen, i segons la nostra elecció la bogeria serà viscuda de diferents maneres. Estem millor que fa un any? La resposta dependrà de cadascú de nosaltres, dels protagonistes que anem fent el nostre camí, segons les decisions i la manera d’afrontar-lo. Són els ulls que s’ho miren els que n’extreuen les conclusions.

Aquest cap de setmana, a aquella casa amb la ciutat als nostres peus, he reafirmat moltes de les conclusions que jo havia extret. Ens col·loquen al bell mig d’un nou escenari i a decidir com actuem. I podem fixar les coordenades cap al nostre destí, tenir el punt de mira fixat en un objectiu i cap allà vaig?! O depèn del camí que triem, i sobretot de la nostra manera de fer aquest, el destí serà un o un altre? Sigui com sigui, depenent del protagonista, crec que mai el destí és material, palpable, amb nom i ubicació. En el meu cas, sento que el destí és una sensació, un estat d’ànim i un sentir-me la pell de gallina, els ulls brillants, les galtes vermelles, mal de panxa de tant de riure, el cabell despentinat, el cor content i una pau immensa que ho omple tot.

Poder parar per voluntat pròpia, que el silenci interior ho envaeixi tot, i no voler sortir corrents, fugir, per por a que la ment comenci a fer de les seves si seguim parats, quiets. Tenir la ciutat als nostres peus i no escapar cap allà, amb ganes de soroll i presses, per evitar estar amb nosaltres mateixos, amb mi a soles, amb tu també. Silenci fora i també a dintre, i estar tan bé que l’única paraula que repeteixo és gràcies.

Mentrestant, sembla que ens retornen part de les llibertats que ens han anat prenent, que cada cop hi ha més persones vacunades, els alemanys vindran aquesta setmana santa a visitar-nos, i potser els negocis començaran a aixecar persianes i nosaltres a treballar. Noves rutines que ocuparan part del meu dia, jo decidiré quina és aquesta i com la vull viure, una part petita que també conforma el paisatge de la meva vida, però sempre són els ulls que s’ho miren els que decideixen com fer-ho.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.