I ja ha passat un any d’ençà ens vam encauar tots degut a la pandèmia mundial provocada per la malaltia de la COVID19. Un any, interminable, etern, carregat de neguits. En any en què hem passat per diferents fases: la por extrema, la incertesa, el desconcert, el dolor en molts casos, la impotència, la resignació, la ràbia, l’empreny, la condescendència, la indignació, la solidaritat, el cansament, l’abatiment…L’ara sí però no que esteim vivint actualment també defineix un estat d’ànim: ara sembla que anam millor però no ens confiem que no és així, ara sembla que obrim fronteres, però només per segons qui…Efectivament, en un sol any hem experimentat amb els nostres sentiments el que molt probablement no haguéssim experimentat en tota una vida.
El nostre cervell s’ha hagut d’adaptar a sensacions noves i difícils de pair i per les que no estàvem preparats, com pot ser la de perdre un familiar i no poder ni tan sols fer-li un comiat com toca. Aquest any hem creat molta dependència de les autoritats polítiques que dicten ordres contradictòries d’un dia per l’altra i que, sí o sí, hem de complir, encara que no les entenguem o no hi estem d’acord; serà igual en l’era post pandèmia? Recuperarem l’esperit crític?… Hem après a treballar des de casa i a fer classes des de casa, però hem desaprès a cercar el somriure o la mirada de complicitat dels companys de feina o d’aula. Hem desaprès instints tan bàsics com acaronar o olorar altres persones, abraçar o estrènyer amb força als coneguts…i prest – esperem- vindrà la feina de tornar a aprendre a fer-ho.
La pandèmia és com la mar per als pescadors: hem de conviure amb ella, li hem de perdre la por, però mai el respecte. Convé verbalitzar – o escriure- tot el què ha significat aquest any per noltros; el què hem après i el què hem desaprès, i així, d’aquesta manera ben segur que ens serà més fàcil tornar a somriure.
