La recerca i troballes de tresors a Mallorca i Menorca segons la documentació medieval Per Jaume Sastre Moll

Fer volar la imaginació sobre un fet real, amb la finalitat de magnificar-lo, per atreure la curiositat d’aquells qui en uns determinats moments ens escolta, o per omplir els ulls de la il·lusió d’uns infants, que estan quiets, abraçats a la mare, asseguts al voltant del foc … és un dels recursos més utilitzats per la rondallística mallorquina i menorquina.[1] La narració, contada a poc a poc, amb veu melosa, sol ser rica en encanteris, on  el protagonista del conte es topa amb fades i bruixes, prínceps o princeses, jais i coremes, dracs i dimonis … que posen a prova les virtuts del jovenet protagonista. Però la seva rectitud farà que surti victoriós de totes les proves i traves que es trobi en el camí, de manera que en el desenllaç final de la narració aconseguirà la desitjada recompensa, que sol ésser la mà de la princesa i la descoberta d’un ric i preuat tresor.

En el dia d’avui, no és fàcil saber quines foren les fons reals que alimentaren la rondallística, encara que darrerament alguns estudiosos s’hagin endinsat en la recerca dels motius que pogueren servir de inspiració d’aquest tresor lingüístic popular.

I parlant de tresors. Les Illes han estat unes terres que ha sofert, durant centúries, l’arribada de gent de tota mena, que ha intentat imposar el seu domini o ha manifestat la seva rapacitat. Romans, vàndals, bizantins, normands, musulmans, pisans, catalans … invasors i conqueridors han desitjat apropiar-se de les riqueses dels altres, i els habitants atacats han hagut d’amagar els seus tresors per que aquells no caiguessin en mans dels enemics invasors.

Aquesta pràctica ancestral ha fet que a l’actualitat ens preguntem ¿Qui era el propietari del tresor amagat, trobat en unes excavacions practicades en el pati d’una casa de l’antiga ciutat romana de Polentia?. Els arqueòleg que excavaren aquell lloc trobaren a l’interior d’una cassoleta un grapat de monedes de plata i de coure que algú, d’una manera precipitada, va soterrar en el pati de casa seva, amb la intenció de recuperar-la en un altre moment. Però aquell no va regressar mai, i la gerra i les monedes quedaren allà, enterrades durant més de 1.500 anys. La troballa inesperada, va donar motius als investigadors a batejar aquella casa romana pollencina amb el nom de “Casa del Tresor”. Ara sabem l’antiga Polentia (l’actual Alcúdia) va ser saquejada l’any 427-8  pels vàndals abans de que traspassessin l’Estret de Gibraltar amb el seu cabdill Genseric,  per fundar a terres de Cartago (actual Tunísia) el regne vàndal.

L’exemple que hem descrit, segurament no va ser l’únic a les nostres illes. Durant una imminent invasió, els rics propietaris de tresors intentaven salvar el seu preuat patrimoni amagant les seves riqueses, ja sota terra, en una cova, o en el fons d’un aljub.

Segurament, durant la conquesta catalana de 1229, els musulmans també varen fer ús d’aquesta pràctica, de manera que durant anys, la recerca de tresors ha alimentat la cobdícia d’alguns i la imaginació de molts. Recentment, fa uns anys, uns joves espeleòlegs varen fer una troballa sorprenent. A l’interior d’una cova trobaren plats de ceràmica d’època musulmana, eines i tot un mostrari de claus de porta, segurament de les cases on habitaven. Unes claus que obrien les portes d’uns albergs, de les cases d’una alqueria, d’una casa en una pobla o de Ciutat, immobles que ara eren en mans dels nous invasors, els catalans.

La documentació medieval sol proporcionar, de tan en tant, notícies de la troballa de monedes d’or o de plata, o de recipients ceràmics que fan sospitar de que en aquells lloc hi podia haver un tresor amagat. Però des de sempre, les riqueses trobades en el subsòl solen ser considerades patrimoni estatal, i durant l’Edat Mitjana patrimoni reial.

El fet de que la troballa sol ser casual, és evident que les circumstàncies de cada una d’elles fa que la notícia hagi de ser comentada una per una, ja que no resulta fàcil traçar unes línies generals que serveixin per a tots els casos que volem ressenyar.

         Les notícies que hem aconseguit reunir són aquestes:

L’any 1322 la procuració reial pagava 30 lliures a Tomàs Daviu, de manament del Lloctinent de Mallorca, Francesc de Canet, pel preu d’un captiu sarraí que fou decapitat per atrevir-se a cercar un tresor, a l’alqueria Passatemps de Bunyola. Pel preu pagat pels procuradors reials (compensació econòmica al seu propietari) suggereix que el condemnat era un home d’una edat compresa entre els 40 a 50 anys, ja que de tenir entre 20 i 35 anys el seu preu haguera estat molt més alt. I que l’intent per part d’un esclau de cercar un tresor era suficient delicte per merèixer la mort. L’orde executòria, donada pel Lloctinent, duia la corresponent compensació econòmica al seu propietari, és a dir, el pagament de les 30 lliures mallorquines. La notícia permet suggerir que l’esclau havia sentit narrar un conte que, d’ésser realitat, haguera solucionat la seva vida i haguera suposat la seva llibertat.

L’any 1331, P. Aragonès de Porreres va trobar un poc d’or en la seva propietat, que va entregar a l’autoritat competent. Com a recompensa va rebre 2 lliures de manament reial; una quantitat que en aquells moments era equivalent a 15 jornals de feina. Però la documentació és parca i no ens informa de res més.

Durant el mateix any algú va intentar cercar algun tresor amagat en les immediacions de la Font de la Vila, però tot fa creure que les indagacions fetes no tingueren un resultat positiu. Malgrat tot, el cost de l’anada i vinguda de les persones que treballaren en aquell lloc suposaren unes 6 lliures, el que demostra que l’afany en la localització del tresor s’hi va posar un gran interès.

Però altres casos coneguts degueren incentivar la cobdícia. Un tal Binifai Diamans, de la parròquia de Robines, havia trobat 90 millaresos d’argent desfent una paret. El millarès era el nom d’una moneda d’argent bizantina, que en el sistema monetari romà-bizantí equivalia a la mil·lèsima part d’una lliura d’or (1 lliura = 333 gr). El fet de trobar una nombrosa quantitat de monedes bizantines fa que es tracti de la troballa d’un tresor de certa importància, que segurament hauria fet la delícia de molts numismàtics i arqueòlegs actuals.

A l’any següent (1332), els procuradors pagaven a Domingo Bausà, per haver trobat i entregat als procuradors reials un diner d’or, i que algú havia identificat com una moneda de Santa Elena.

Santa Elena (Flavia Julia Helena) va ser la mare de l’Emperador Constantí el Gran, el qual li atorgà el títol d’Augusta (l’any 325), per la qual cosa el seu bust apareix en algunes monedes encunyades en bronze. Convertida al Cristianisme, pelegrinà a Orient on visità els Llocs Sants de Palestina; allà va manar construir algunes esglésies i amb els seus poders visionaris identificà algunes relíquies de la Passió, com la Vera Creu i els grillons on va ser encadenat Sant Pere a la presó.

Per tant, la moneda trobada per en Domingo, podria tractar-se d’una moneda d’or romana, possiblement del Baix Imperi.

Cinc anys després (1337) altres notícies arribaven a la procuració de la sospita de la localització d’un altre tresor. Per aquesta raó, dos saigs, sortint de Ciutat amb cavalcadures, es dirigiren a Castellitx a la possessió d’en Bernat Tria, on estigueren un jorn.

Era evident que les notícies s’anaven succeint una darrera l’altra, però el resultats eren precaris, de manera que les noves sempre arribaven envoltades d’exageracions i de misteri.

L’any següent els procuradors reials, aprofitant unes obres de remodelació de les cases, els estables, el safareig i el prat del palau de l’Almudaina de Ciutat, manaren cavar en el fons del safareig i en l’hort per les noves contades per un musulmà captiu, que havia assegurat que algú li havia contat que allà s’hi amagava un tresor. Recordem que el darrer governador musulmà Abu Yahya va morir a causa dels turments que li aplicaren, pocs dies després de la conquesta cristiana de 1230, per no revelar el lloc on s’amagava el seu tresor personal i el de la Ciutat, que suposadament els cristians creien que guardava.

L’any 1340 n’Andriol d’Alexandria, ajudant de la procuració reial, fou novament enviat fora la Ciutat, al Prat de Catí, a l’alqueria d’en P. des Burch per fer-hi cavar, ja que en aquell lloc algú havia denunciat que s’hi havia trobat una gerra antiga soterrada, el que feia creure que allà s’hi havia enterrat un tresor. Però no pareix que la recerca tingués massa èxit, ja que el missatger va retornar aquell mateix dia a Ciutat amb les mans buides.

Tres anys després, a l’octubre de 1343, quan el regne de Mallorca estava ja en mans de Pere IV, Bernat Sa Morera, juntament amb altres, entre els quals hi havia el denunciador, varen anar a Biniforani, a requeriment del governador, per inspeccionar una cova, en la qual l’acusador havia dit que hi havia un tresor. El fet d’anar-hi amb el denunciant, dóna que pensar si aquell estava acusant a un dels seus rivals (un partidari del rei Jaume de Mallorca), el qual, temorós de ser embargat pels nous dirigents del regne, va procurar amagar part de les seves riqueses en aquell lloc recondit.

La Història de Mallorca conta com després de la conquesta catalana de 1343, es desencadenà una aferrissada persecució contra tots els partidaris del rei Jaume III de Mallorca (“jaumistes”), la majoria dels quals foren privats del seus béns. I sabem que tots aquells que acusaven a algú de ser partidari del rei destronat, rebia en recompensa la tercera part del seu patrimoni. Era una manera d’enriquir-se a costa de l’enemic o del rival més pròxim.

Donem un salt de 50 anys en el procés històric i situem-nos a les acaballes del segle XIV.

L’any 1398, el Lloctinent de la Governació enviava a Joan Martí i Antoni Senescar a la vila de Porreres per indagar en la propietat d’Antoni Valls, ja que aquell havia estat denunciat pel seu esclau d’haver trobat una alfàbia que contenia una gran quantitat de monedes d’or i argent. Després d’haver practicat algunes excavacions en la pròpia casa de l’acusat i no haver trobat res, i davant la falsedat de la notícia, l’esclau va ser interrogat. Després de fermes amenaces, el sarraí va declarar que l’acusació l’havia feta en represàlia dels mals tractaments que rebia del seu amo.

Aquell mateix any, la notícia sorgí a la localitat de Campos. El descobriment d’una sitja, en una garriga, va fer sonar l’alarma novament de tresor amagat. Però després de les pertinents indagacions no s’hi va trobar res.

A l’illa de Menorca no es coneixen moltes troballes d’or i plata en els camps de conreu i en coves. La documentació medieval ens parla d’una troballa, segurament d’època talaiòtica, en una cova existent al peu de la Muntanya del Toro, d’on es varen treure 70 lliures entre peces d’aram i bronze, que la procuració va vendre a un ferrer, per la quantitat de 5 lliures. De ser certes les nostres sospites, es tractaria, probablement d’un santuari o lloc d’enterrament on hi hauria corns i dics de bronze, elements decoratius i sumptuaris talaiòtics.

Tenim també notícia d’una amalgama d’unes 500 monedes d’argent, època romana, trobades per uns submarinistes, a la bocana del port de Cales Coves, de les quals no coneixem l’afortunat. Segons el informador, es tractava d’una borsa de cuiro (desapareguda) que contenia nombrosos denaris de plata dels segle I i II d, Jc.

En el primer tom de les Notícias Histórico – Topogràficas de la Isla de Menorca  (obra inèdita de Rafel Oleo) hi ha una altra notícia que ens informa d’una troballa, probablement d’època  Baix Imperial o Bizantina. Es tracta d’una arracada d’or amb tres perles d’or, que aquí reproduïm.

Arracada de oro, peso 42 gramos, encontrada en el predio dicho Santa Teresa (Ciudadela) cerca del lugar donde existió la Antigua Cenizara, hoy Sa Nitja, que para en casa de D. Bernardo José de Olives y Vigo, quien tuvo la amabilidad de enseñarmela para que la pintara y dorara en esta obra, que forma el final del Tomo I.

CONCLUSIÓ: Durant tota l’Època Medieval no hi ha moltes notícies de la troballa de tresors amagats, però aquelles poques segurament van nodrir més la imaginació de les persones que les butxaques dels que els varen trobar, de manera que la seva reiteració i no poca il.lusió donaren cos i tema a la rondallística popular.

L’Administració reial, sempre atenta a aquests tipus de notícies, va fer més despeses, en la tramitació de persones i cavalcadures en els llocs assenyalats, que ingressos. Però les notícies, que recollim aquí planteja un desig que era comú en totes les persones del territori illenc. El trobar un tresor amagat era una il·lusió de la que ningú renunciava.

[1]. JASSO GARAU, V i TORRENS VALLORI, C. (1983): Els esclaus als contes populars mallorquins, Estudis Baleàrics 9, Palma 1983 pp. 65 – 87.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *