La meva parcel·la Per Mary Moro

Amb els anys, cada cop em sento més segura de mi mateixa. Sóc balança i lo meu mai ha estat prendre decisions, simplement no m’agrada. Quan era petitona, algú ho feia per mi, i no em plantejava que pogués ser de cap més manera. A l’adolescència, aquella època en la que necessitem reafirmar-nos, trobar el nostre lloc al món, començava a haver-hi aquell estira i arronsa amb els meus pares entre el que ells creien, i entenien com a correcte, i la meva visió (més o menys encertada, poc racional i bastant visceral). Ara sóc una dona adulta,  mare, que pren les seves pròpies decisions; no sempre de manera encertada, no sempre 100% segura, però m’agrada sentir que sóc jo, sigui quin sigui el resultat, em porti on em porti triar un camí i no l’altre.. Ser la protagonista.

Dissabte passat ens vam trobar a casa amb uns amics. Som un grup variat, l’edat, possiblement les vivències de cadascú de nosaltres, les nostres respectives famílies, també, ens donen un bagatge que no sempre ens fa entendre les coses, la realitat, de la mateixa manera. Curiosament jo no sóc de parlar gaire quan estem junts, jo! que des de petitona, a l’escola, citaven als meus pares precisament per tot el contrari, esperant que ells tinguessin més sort i jo tornés a classe sent menys xerraire. Doncs amb ells gaudeixo d’escoltar, els observo, em deixo omplir dels seus coneixements, la seva visió d’un mateix fet. Sempre els hi dic que em dóna la sensació d’estar-me aprofitant de tant de coneixement!

Aquest grup d’amics viuen tots a Ciutadella, són persones amb els seus problemes, que estan vivint la pandèmia de manera molt conscient. A tots i cadascun de nosaltres, com a la resta del món, ens han fet seure; i ho estem aprofitant. Jo ja us havia comentat abans que aquest seure’m era molt necessari per mi, però no sé si ho hagués fet de manera voluntària; en canvi, sí he pres consciència, sí he decidit que sigui un moment profitós, i hi estic fent molta feina. Ells, aquestes persones boniques de les que us parlo, també han entès que hi havia quelcom a la seva vida, en alguns casos encara hi és, que ja no rutlla. Un  any després segueixo sentint aquella frase de no hem aprés res, les persones no canvien… és un mantra generalitzat que molta gent sembla utilitzar, no sé si per seguir amb la seva vida, tal i com era abans del COVID, o per mirar d’entendre com al seu voltant, a la feina, dins el seu cercle d’amistats, coneguts, les persones es veuen igual, són els mateixos. El meu mantra és un altre: m’ocupo de la meva parcel·la, miro d’obrir molt el cor, els ulls, tots els sentits, i fer-la bonica; cada dia una miqueta més.

Un any després jo sí crec que aquest món nostre és una mica millor, no tan sols perquè la meva parcel·la ho és, també perquè la de molta gent del meu entorn es veu més lluminosa, ha deixat de ser un espai petitó per, cada dia que passa, anar ocupant una mica més de terreny, i la llum que els envolta, que compartim, és bonica, càlida, acollidora. Tot això, i ells, sobretot ells, em fan creure i repetir-me el mantra de la parcel·la: si cadascú ens ocupem de la nostra, de mantenir-la neta, de voler que sigui un espai que podem mostrar sense raconets foscos, haurem despertat, i tret molt de profit d’aquesta bogeria. Com amb les decisions, cadascú té els seus propis motius per prendre’n una, i no cap altra, les parcel·les les farem a la nostra mida. El què de tot això potser és comprendre que depèn de com ens les fem ens trobarem més o menys còmodes.

 

Balearia #MeVoySeguro

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *