Dilluns 29 de març. Matí. Abans de dinar, veient el dia preciós que fa, ens decidim per una calada a la platja. Cala Galdana. Els manobres que reformen els banys, les dutxes i la zona dels socorristes dinant mentre una gallina negra els observa des de davall els pins, des de la distància. El dia és preciós. Així com el dia anterior, diumenge, havia bufat una suau tramuntana que havia deixat la mar ben plana i un aire fred en l’ambient, avui el dia continua igual d’assolellat i, en canvi, se sent l’alenada d’un lleuger oratge del sud-est que ha encrespat l’aigua que esclata sense força excessiva contra les penyes de Son Mestre. L’aigua és freda. A començaments de primavera la mar es comporta com l’argelaga que també fa poc que ha començat a florir i que es pot veure, les fulles grogues envoltades d’espines, a les vores de les carreteres menorquines. La planta ens regala amb el seu perfum dolç, amb les seves flors del color de l’or, amb la seva verdor de liana però no tot ens ho ofereix babaua i la prova són les espines que se’ns han clavat moltes vegades a la pell quan hem trescat per la marina, pel bosc. És aquesta precisament la bellesa que m’agrada i la mar dels primers dies de primavera s’assembla a l’argelaga per aquestes raons. Les espines de l’aigua són les diverses capes de fredor. Ha de ser així. La mar, Cala Galdana amb l’aigua tan clara fins que no arribi l’estiu, ens ho diu. Et vull obsequiar amb tots els meus dons i tu m’has de donar a canvi el sofriment momentani de la teva pell. De gallina, en diuen. No de color negre com l’observada pels manobres sinó blanca d’hivern. Un xiulet sobtat, agut i vibrant, et sorprèn quan has entrat unes passes dins la mar. Tot d’una et ve al cap una au marina, el seu cant. No pots associar el so a cap ocell. Et gires i és un policia municipal que, sense deixar de xiular, et fa senyals amb les mans. Retrocedeixes. Encara que et costa un temps ho acabes entenent. Ha estat vista una tintorera nedant per la platja, a pocs metres de la vorera, amb la tranquil·litat freda del depredador convençut de no tenir depredadors. Hi ha gent que filma. No tenc mòbil i només m’agradaria tenir-ne en aquestes ocasions. No havia vist mai cap mart i, en pocs dies, n’he vist dos (tres, comptant el mart que vaig veure fa tot just un any). Avui en dia, si no tens imatges que reforcin les teves paraules, sembla que aquestes perden pes. Una imatge no val més que mil paraules. De la mateixa manera que una paraula no val més que mil imatges. Però una imatge i una paraula juntes formen una epifania.
Al capvespre hem tornat a davallar a la platja. El sol s’anava ponent i ens ha cridat l’atenció un ranxo de persones que observaven l’aigua des del mirador. Estaven immòbils i en silenci. Semblava com si assistissin a un ritual. Tot seguit hem vist les dues aletes de la tintorera. Vagava desorientada a pocs metres de la vorera, fregant amb la panxa l’arena blanca de la platja. De cop, la pel·lícula de terror del matí s’havia convertit en un drama. És una espècie pelàgica que transita tant la superfície de mar oberta com les zones costaneres. No està cercant preses vives –peixos pelàgics o demersals, calamars o crustacis- ni tampoc s’ha sentit atret per la carronya o per les deixalles (la platja està neta com un diamant). Havies arribat a pensar que aquest tauró migrador havia seguit l’estela dels vaixells de càrrega que creuen la Mediterrània i que llancen per la borda els vedells morts. La por instintiva del matí –la meva generació va incorporar un profund terror després de veure la pel·lícula Tauró del cineasta Steven Spielberg- ha estat substituïda per la impotència. Què fer en un cas així? Agafar l’esqual de més de dos metres per la coa i dur-lo a alta mar? Tenim dret els humans a aquesta intervenció? L’aigua és freda. Un animal salvatge ferit i desorientat pot tenir reaccions inesperades. Les autoritats ja estan avisades. Tercer acte. 30 de març. Tornes a davallar a la platja a primera hora del matí. El primer que veus són dos nedadors, una dona i un home, fent enèrgiques braçades enfundats en neoprè just a la mateixa zona on ahir capvespre nedava la tintorera. No hi ha rastre de l’animal. Dos tècnics de medi ambient ens ho confirmen. Tranquil·litza la seva presència. Significa que s’ha actuat bé. Què se n’ha fet de l’esqual? Dues possibilitats, ens diuen. Pot haver trobat la sortida de la platja tancada de Cala Galdana i estar nedant a mar obert. O pot haver mort i estar encallada en qualsevol raconada de la costa sud. L’espectacle ha acabat. Se’n xerrarà uns dies i la presència de la tintorera es convertirà en un record. La tintorera (Prionace glauca) és una espècie de peix cartilaginós de cos allargat i estilitzat amb un musell llarg i cònic. Pot arribar a fer més de quatre metres i pesar més de dos-cents quilos. Pot ser agressiu amb els humans si se sent amenaçat.
