Puntos de vista de una mujer. Carmen Laforet Per Eduard Riudavets

Permeteu-me que comenci la ressenya amb un record. Tenia devers tretze anys, les meves lectures ja havien deixat enrere l’Enid Blyton i navegava pels mars asiàtics de Salgari o m’immergia en els conflictes adolescents de l’Edad prohibida, de Torcuato Luca de Tena, o de La vida sale al encuentro, de José Luís Martín Vigil…

La bibliotecària del meu poble -na Benita, molts alaiorencs encara la recordaran- em va posar a les mans un llibre que, al principi, vaig mirar amb desconfiança, però que finalment em va engrescar d’allò més. Nada, de Carmen Laforet.

Sé que, per a mi, va ser una mena de moment fundacional. Per primer cop m’abocava a la literatura adulta. Després, i sempre per consell d’aquesta bibliotecària que mai oblidaré i a qui mai l’hi he pogut agrair a bastament, vingueren Nosotros los Rivero, de Dolores Medio, o Entre visillos, de Carmen Martín Gaite.

Esper em disculpeu per aquests paràgrafs introductoris, però crec que eren necessaris per presentar-vos el llibre que us vull comentar. Puntos de vista de una mujer. Carmen Laforet, la molt acurada edició dels articles de l’escriptora, a la revista Destino, que han realitzat Blanca Ripoll i Ana Cabello.

Us he de confessar que, malgrat que he llegit altres obres de Laforet, no en sabia res d’aquests articles i, per altra part, em feia una certa por trobar-me amb un rosari de vaguetats pròpies dels consultoris femenins de l’època (1948-1953).  Però des del primer paràgraf la por se’m dissipà, Laforet ho deixa clar:

“Yo quisiera escribir para mujeres sobre temas nuestros, de mujeres. Lo malo es que yo no voy a hacer un apartado de recetas culinarias, de charlas de puericultura…”

Naturalment Laforet no pot defugir les cotilles morals, i de tota mena, que marcaren la societat de la postguerra. Almenys no en veu alta. Si més no, tot llegint aquest exhaustiu recull, m’he adonat que, talment l’habitació pròpia de Virginia Woolf, Laforet reivindica un espai propi, la seva veu de dona es fa sentir tot parlant d’art i literatura, de les dures condicions de vida en aquells anys de plom, de la realitat quotidiana feta sovint de silencis i mancances.

Laforet cita Rilke, Maragall, Dant…i també Carmen Conde, Josefina Carabias o Gabriela Mistral, i de qualque manera, va establint passa a passa una realitat inqüestionable: una dona -i una dona de la postguerra!- pot tenir una veu diferenciada. Vet aquí el que més m’ha sobtat – i engrescat- d’aquesta lectura.

No vaig llegir el llibre d’una tirada. Vaig tenir el seny de deixar-lo reposar, sedimentar-se, i després tornar-hi. Així, amuntegant perspectiva, vaig ser capaç d’anar més enllà de l’anècdota, que sovint justifica l’article, per albirar el missatge que incansable ens transmet l’escriptora. Un missatge que, a la introducció, expliquen -molt millor del que mai ho podria fer jo- les responsables de l’edició:

“Su columna «Puntos de vista de una mujer» es también un ajuste de cuentas con esos silencios; un intento de dar voz desde el altavoz de una revista a todas esas mujeres, a las que convoca en sus artículos con el fin de unir los puntos y completar una historia silenciada y marginada durante siglos.”

He de cloure ja la ressenya. Som conscient que possiblement no he sabut traslladar-vos tota la importància que tenen els articles de Laforet. Així i tot, estic satisfet. No em puc penedir d’haver intentat pagar, ni que sigui d’aquesta manera tan minsa, el deute amb l’escriptora que m’obrí les portes de la literatura.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.