Pedraules: Benidor (522) Per Joan Pons Pons

Les bones històries dels llibres bons tenen moltes vides. Primer de tot amb les reimpressions: tornar a imprimir o publicar (una obra) sense fer-hi modificacions importants o sense fer-ne en absolut cap. Tot seguit, si són veritablement bons, amb les reedicions que, com el mateix nom indica, consisteix en fer una nova edició d’una obra ja escrita. Per diferenciar-se d’una reimpressió, una edició ha de dur aparellats canvis importants en l’obra: un pròleg, un epíleg, una diferent coberta, il·lustracions interiors o, el més habitual perquè els autors mai no estem satisfets del tot, canvis interns que van des de la substitució d’una frase o d’una simple paraula fins a l’eliminació de paràgrafs, de capítols sencers o un afegitó de dades. Una nova versió tradicional d’una obra mestra o nova vida és la traducció a llengües estrangeres. Aquestes noves vides esmentades s’han anat ampliant amb l’avenç de l’aparició de les noves tecnologies. Versions televisives o cinematogràfiques de l’obra; versions en àudio on una actriu o un actor, o vàries actrius i varis actors, reciten i dramatitzen l’obra o, per posar només uns pocs casos, la versió en còmic, o sigui, mitjançant una mica de text i una gran quantitat de dibuixos que alegren la narració. És el que ha passat amb El primer home d’Albert Camus. La història de la novel·la ja és una novel·la en ella mateixa. L’escriptor francès amb arrels menorquines viatjava de copilot amb Michel Gallimard. L’editor va perdre el control de l’automòbil i el potent Facel Vega es va estavellar contra el tronc d’un arbre, en concret un plàtan. Albert Camus va morir a l’acte. Michel ho faria a l’hospital uns dies després. La dona de Michel i la filla d’ambdós, Anne, van sobreviure. El seu ca Floc va desaparèixer. Dins un maletí de pell es va trobar un exemplar del llibre La gaia ciència de Nietzsche i una obra manuscrita que duia com a títol El primer home. L’escriptor educat de manera estricta per la seva àvia materna nascuda a Sant Lluís davant la passivitat bondadosa de la mare, pretenia novel·lar la vida de la família emigrada a Alger tot posant el focus en el pare absent que havia mort durant la Primera Guerra Mundial a França quan Albert Camus encara era una al·lot petit. La novel·la inacabada no es va publicar fins a l’any 1994 i ho va fer Éditions Gallimard. Des de llavors ha gaudit de totes les fases d’una obra mestra: reimpressions, reedicions, traduccions, versions cinematogràfiques, etcètera, etcètera. Fa poc, l’any 2017, a Gallimard Jeunesse, va sortir una versió de la novel·la en format còmic. Dos anys després el còmic va ser traduït al castellà per Isabel Soto i publicat a la prestigiosa Alianza Editorial. Aquesta nova versió il·lustrada de la novel·la val la pena. Els dibuixos de Jacques Ferrandez reflecteixen la sensualitat, el món violent i solar, la bellesa resignada, la duresa i el contrast entre els mons enfrontats que són el segell inconfusible d’Albert Camus. El text, la part més difícil ja que ha de resumir milers de paraules en unes poques sense quedar-se curt ni fer llarg, és una síntesi perfecta del pensament de l’escriptor francès i, sobretot, de l’obra objecte d’il·lustració. Havia llegit la novel·la traduïda al català pel meu veí d’escala de llavors a Barcelona Ramon Lladó. El gaudi en format còmic ha estat similar, igual d’intens que llavors. Com que aquests escrits tenen interès en les paraules, m’ha cridat l’atenció una amb la qual no havia reparat després de la primera lectura de la novel·la. I ho he fet gràcies a l’autora del pròleg, Alice Kaplan. “En el camarote del barco que lo lleva a Argelia, escucha a su abuela decir “¡A benidor!”, consigna con la cual obligaba al pequeño Jacques a tumbarse a su lado para dormir la siesta (“Au, vine i dorm!” (Venga, ven y duerme!)). És la il·luminació d’un enigma. En quina llengua familiar, la institucional de l’escola i de la cultura i de l’educació futura queda clar que era el francès, va ser educat Albert Camus? La professora de Yale i especialista en l’obra d’Albert Camus ho deixa clar amb aquest incís al pròleg de poc més de dues pàgines. I la pregunta que us faig, estimada lectora, estimat lector, és: coneixíeu aquesta expressió, ¡A benidor!? Tots sabem de l’existència de la bella, maltractada i turística ciutat alacantina, però heu fet servir mai o us han adreçat mai aquesta ordre destinada a enviar a dormir els fillets petits?

Aquest segon Sant Jordi de pandèmia compreu llibres i, sobretot, llegiu. Amb obres en còmic de grans obres com El primer home de Jacques Ferrandez no ens poden donar més facilitats. En cas de no fer-ho, de llegir vull dir, serà com si us enviessin per sempre a benidor. I no precisament a la turística ciutat del litoral valencià.

 

 

One Comment on “Pedraules: Benidor (522) Per Joan Pons Pons

  1. Allà pel 2013, després d’estudiar a fons l’obra de Camus, i allargat a l’hamaca davall un pi, se’m va acudir que l’expressió “A benidor”, que arreu es tenia per enigmàtica, no podia ser altre que un imperatiu “Au, vine i dorm!”, i així ho vaig proposar al blog “kboriesmatineres”, que llavors venia mantenint amb el pseudònim “Capità Tiranya”. Vet aquí el primer paràgraf de l’article que vaig publicar en aquell temps:

    Dissabte, 21 de setembre de 2013

    A BENIDOR!
    Així és com sonava a l’oïda francesa d’Albert Camus el crit “Au, vine i dorm ! ” pronunciat en un estrany “patois mahonnaise”, el català de Menorca —inevitablement afrancesat— amb què la seva àvia l’obligava a fer el xubec de migdia entre ella i paret, per tenir-lo controlat. […]

    Anys deprés, veig que la pensada és tinguda per bona, la qual cosa m’alegra i reafirma en allò que deia Wilde: “La importància de no fer res”. Quan el cos et diu “a benidor”, creu tot d’una, que amb el cap a son lloure tal vegada faràs bona troballa.

    Salut i lletres!

    Carlos F. Quetglas
    Ciutadella.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *