Els cristians, aquests dies passats, hem viscut Pasqua. Divendres i Dissabte Sant vam viure com Maria i els apòstols estaven totalment desfets per la mort de Jesús; com unes dones es preparaven per embalsamar el seu cadàver; com els deixebles estaven amagats i dispersos sentint al seu interior que eren uns covards perquè havien deixat sol a Jesús i fins i tot l’havien negat; com Judes no havia estat capaç d’acarar la seva pròpia traïció i s’havia suïcidat; com les autoritats religioses i polítiques, havent-se desfet de qui els feia nosa, es tornaven ajeure als seus palaus daurats: Caifàs seguia comprant traïdors, Herodes continuava vivint entremig de banalitats, i Pilat seguia el curs de la seva conveniència.
Tot el que els apòstols i els deixebles havien viscut amb Jesús, s’havia acabat? Havia acabat per ells una època, un somni preciós? Havia arribat pot ser l’hora de tornar anar a la seva feina, costums i rutina?
La Vigília i el dia de Pasqua, els cristians celebràvem com just uns dies després de tots aquests fets que havien estat motiu de satisfacció per uns i contrarietat dolorosa per uns altres, els deixebles tornaven estar enmig des carrer anunciant amb veu alta i sense por: Aquell que voltros heu crucificat, ha ressuscitat! Sentint-se segurs, anaven escampant arreu que la mort havia deixat per sempre de tenir la darrera paraula en res.
Avui vivim de nou, els cristians, el fet històric de la resurrecció i hi trobam goig en anunciar-la però també certa dificultat en descriure-la, perquè, tot i que va passar històricament, transcendeix la història. La presència de Jesús ressuscitat, tot i que la van experimentar els deixebles, va ser difícil per ells entendre-la i explicar-la. A partir d’ara, la fracció del pa, l’Eucaristia, es converteix per a ells en punt de referència “únic” de Jesús.
I cada dia amb més força, convençuts però sorpresos, es senten enviats per Jesús a escampar el seu missatge. I van perdent la por viscuda i recuperant una valentia que ni ells mateixos saben com. I poc a poc, ara un, ara un altre, donaran la vida per Ell, moriran màrtirs, alliberant persones, acurçant distàncies entre enemics, anunciant que Déu és Pare de tots i que som cridats a viure amb Ell íntimament i per sempre.
Tant és així, que vint-i-un segles després, seguim vivint, els cristians, aquest succés únic de la història tal com el van viure els apòstols en el seu temps: entre conviccions i sorpreses, entre dubtes i certeses, entre desil·lusions i esperances, però sempre essent cercadors del sentit i de la realitat de la passió i resurrecció de Jesús.
Els cristians, avui i sempre des de l’inici, som cercadors d’una veritat que vivim ja, enduts per la confiança posada en una realitat que tant ens transcendeix. Som humans i tot el que pertany a Déu mos transcendeix. Som els nous apòstols d’avui que hem sentit i que hem acollit, gràcies a l’Església, que Jesús ha ressuscitat.
Els apòstols es convertiran en eterns cercadors d’una veritat que van acollir quan Maria els diu: “He vist el Senyor!”. Molts d’altres, es van convertir també en eterns cercadors, quan van escoltar el missatge dels dos deixebles d’Emaús: “Hem vist el Senyor!”. I Tomàs es va sentir empès a tocar-lo cara a cara quan els altres apòstols li diuen: “Tomàs hem vist el Senyor!”.
Aquest és l’itinerari que els cristians estem cridats a recórrer quan hem sentit dels nostres pares i catequistes, de les santes i sants, i de molts d’altres: “Creiem en Jesús, creiem en Déu. Sorpresos l’hem vist! l’hem sentit, l’hem experimentat”.
