Pedraules: Rai (523) Per Joan Pons

Un dels títols més bons d’una novel·la és No és país per a vells sorgit de la imaginació de l’extraordinari escriptor i creador d’un estil propi inimitable Cormac McCarthy (Providence, Rhode Island, Estats Units, 1933). Com sol passar amb els títols excepcionals no té res d’original ja que va ser agafat de la primera línia del poema “Sailing to Byzantium” de William Butler Yeats. Estalonar-se en un clàssic del passat més remot, o fins i tot més proper com és el cas, resulta la manera més honesta de trobar títols que reflecteixin el present més coent i contemporani. Prova de la qualitat de la novel·la va ser que els germans Coen l’adaptessin al cinema donant el paper del psicòpata assassí a Javier Bardem que, gràcies a una inquietant interpretació, va ser mereixedor de l’Oscar al millor actor secundari l’any 2007. No Country for Old Men va ser guardonada amb tres Oscars més, entre aquests el de la millor pel·lícula.

Espanya, com Bizanci, com el país inventat per Cormac McCarthy tampoc no és país per a vells. Ho hem pogut comprovar amb l’actuació del govern central a les residències i llars d’ancians amb els milers de morts desatesos i abandonats -autèntiques pel·lícules de terror que deixen en ingènues les trames del gran escriptor estatunidenc- o en el tema de les miserables pensions que cobren després d’haver cotitzat religiosament a la Seguretat Social durant els anys laborals o, dit d’una altra manera, quan no eren vells, quan eren joves. Però quan dius que un país no és per a vells apuntes de manera implícita que aquest país és per a joves. No és una regla de tres. Si més no en el cas espanyol. Els joves són l’altre segment de la població més afectada per la crisi econòmica de la darrera dècada, també per la duradora pandèmia i per les nefastes polítiques governamentals. Per exemple, l’atur juvenil se situa en el nostre país en la mitjana estable del 40%! Si ens atrevim a fer la comparança amb d’altres economies desenvolupades de l’OCDE ens surt que és la més alta i quatre vegades superior a les xifres de Mèxic i Corea del Sud! Per tant, Espanya no és país per a vells i tampoc és país per a joves. Així, si Espanya no es país per a vells i tampoc no ho és per a joves, per a qui és el país? És de les elits extractives espanyoles situades principalment al centre, a Madrid. De la seva propietat és el país anomenat Espanya. Llavors quin hauria de ser el títol que definiria o hauria de definir el nostre país? No és país per a persones honestes? O, retorçant, el títol i posant-lo en una afirmació positiva: És un país per a malvats? Encara que ningú s’hagi entretingut en titular com va fer en Cormac McCarthy, en aquest sentit ja està tot dit. Qui ho ha dit? Una altra vegada trobem la llum en els clàssics. En aquest cas, un clàssic espanyol. Ramón María del Valle-Inclán a Luces de Bohemia, assegura que “En España el mérito no se premia. Se premia el robar y el ser sinvergüenza. En España se premia todo lo malo”. Si açò ja passava a principis del segle XX i ha estat ratificat posteriorment amb una Guerra Civil, amb una dictadura de quasi quaranta anys i amb una “democràcia plena” administrada per persones acusades de corrupció o sentenciades per haver delinquit, ens hem de demanar quin sentit té ser bo a Espanya? Tal vegada les persones que perseguim aquesta difícil meta moral som les persones equivocades. Tal vegada, si és així com assegura Valle-Inclán i ha estat ratificat per la història contemporània, les persones bones som els autèntics inadaptats de l’estat espanyol. O, per dir-ho en boca d’un altre clàssic, Ovidi, les persones honestes o que perseguim aquest objectiu som els nedadors que, podent nedar a favor de corrent, ens entestem a nedar a la contra. Tal vegada també, i sempre en el terreny de la hipòtesi, les persones bones a Espanya exerceixen de contrapunt, de contrapès que evita que el gran vaixell nacional que és el país no escori i s’enfonsi com va fer el vaixell francès La Medusa. Així que sí, val la pena ser bona persona a Espanya. Primer de tot per egoisme. La bondat és el punt més alt de la intel·ligència. En segon lloc perquè les persones bones del país són l’esperança que navega a la deriva a bord del rai que de forma magistral va pintar l’any 1819 Théodore Géricault.

El rai o barca solera és una embarcació petita, de forma predominantment plana, feta normalment amb canyes, fusta o posts fortament units els uns amb els altres.

Balearia ¡Adelántate y reserva ya tus vacaciones!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *