Escolto Tierra de Xoel López: “ Yo soñaba cada día poder alcanzar la playa Y ahora está tan cerca, casi ya la puedo oler Y espero cada vez más próximo el final Ya puedo sentir tierra seca tras la arena mojada…” I jo, en canvi, cada cop em sento més dins la mar; en aquesta ingravidesa, aquesta sensació de no pesar, de surar, de deixar-me bressolar. No importa la direcció, ni tan sols el ritme o la velocitat amb la que em desplaço. Tampoc importa si en algun moment l’única cosa que faig es estar.
Observo amb els meus ulls, blaus i enormes. Uns ulls als que altres persones els donen tant valor. M’he adonat de la seva importància, que res té a veure amb el color: un blau suau, càlid, brillant; tampoc amb la seva forma. El valor està en com miren, i en com la persona que els mira es veu reflectida. Una forma de mirar cada cop més nítida i neutra. Uns ulls que volen omplir-se de tot, i de tots.
I vet aquí que arribes tu i em ve de gust mirar-te; entretenir-me en els teus detalls. Descobrir com et mous i gesticules, com calles i són els teus silencis els que parlen, riure amb els teus sorollets que fan de barrera als pensaments que et corren alegres dins el cap, saber dels teus racons i les marques i pigues que els habiten. M’oblido que mentre ho faig, tu aprofites per fer, exactament, el mateix. I t’observo, és genial poder fer-ho! Pensar que tinc molts dies per fer-ho, potser no. Però que els moments que sí són, que sí puc anar dibuixant la meva pròpia imatge de tu, tot mirant-te, els meus ulls s’omplen de tu, i de com tu et veus a través meu. Sentir-me lluny de terra ferma, allunyant-me cada cop més, i entenent que les onades em porten al seu ritme. No ser un nàufrag dins la meva illa, ser un peix dins aquest mar que m’envolta, que ens conté, a mi, a tu, a tots.
He deixat de necessitar prendre Biodramina o mastegar gingebre. El meu nas sap quan ha de deixar d’agafar aire, i els meus peus han aprés una dansa harmoniosa que m’ajuda a no anar contracorrent. Sentir l’aigua, com canvia la seva temperatura i les sensacions que aquesta em desperta. Creuar-me amb altres éssers que també volen, com jo, ser lleugers. I tu ets un d’ells, un d’aquests éssers lleugers. Amb els teus dits infinits assenyales mar endins, noves direccions, destins llunyans o propers, on perdre’ns i seguir observant, observant-nos. Llocs coneguts que ara tenen una llum diferent, o són els meus ulls que miren d’una nova manera? Com deu ser mirar a través dels teus? M’entretinc en aquesta idea, tan sols un instant.
Allunyar-se de terra ferma, i que no ens importi deixar la seguretat que dóna un terreny conegut, un camí ja transitat. A diferència de Xoel López, jo sento que he passat massa temps sense mullar-me.
