Pedraules: Entrinc (524) Per Joan Pons

Vaig conèixer en Jordi Pujol al Cercle d’Economia de Barcelona que té la seu al carrer de Provença, a poques passes del Passeig de Gràcia i de l’edifici imponent de Gaudí conegut com la Pedrera. La Big Band del meu fill, que estudiava llavors a l’Escola pública de la Concepció que té la música com a eix vertebrador de l’ensenyament, havia fet un concert per amenitzar la trobada anual dels principals directius de la poderosa i influent entitat. Resultava graciosa i entendridora aquella barreja de persones poderoses -la majoria homes- escoltant amb seriositat gens forçada el concert de la banda infantil que es començava a avesar a fer concerts a l’escola, a les festes del barri de l’Eixample o a les seus d’altres entitats de la ciutat. Després dels parlaments i del concert es va fer una picada distesa i va ser llavors que vam tenir l’oportunitat de parlar amb en Jordi Pujol. Ens acompanyava una altra parella. Ella era finlandesa i, abans de mig ennuegar-se en Jordi Pujol amb una croqueta, va renyar-la per no parlar encara perfectament català.

Durant la nit, amb el fill al llit després de l’emocionant jornada extraescolar, vam veure televisada una entrevista amb en Jordi Pujol que, abans de l’escàndol de la deixa i de les acusacions de corrupció dels seus fills, era un habitual a TV3. Em va cridar l’atenció, tal vegada perquè veníem del Cercle d’Economia i per la renyina que havia fet a la nostra amiga finesa, la resposta que va donar a l’entrevistador -no record el nom del periodista- o la manera d’il·lustrar la seva argumentació a la pregunta feta. En concret va dir la següent frase o crossa lingüística: “Com va dir Pompeu Fabra…” i va continuar amb el seu peculiar discurs que llavors era molt distintiu i popular. Per què em va cridar l’atenció? Perquè a la Gran Bretanya, per exemple, mai no evocarien el nom d’un filòleg (de fet, el meu envit és dir-ne un de la llengua anglesa) sinó que es decantarien per una de les seves escriptores o per un dels seus escriptors. A la Gran Bretanya dirien per exemple: “Com va dir Shakespeare…”. A França dirien: “Com va dir Balzac…”. I, per acabar amb les mostres i per no cansar, a Alemanya dirien: “Com va dir Goethe…”. Cap polític del nivell de Pujol del món evocaria un filòleg, per molt bon filòleg -i Pompeu Fabra ho era- que fos. Aquesta anècdota no és banal per la influència política i la duració de l’estadista; més de vint anys com a president de la Generalitat de Catalunya. Tampoc ho és, de banal vull dir, per la influència que va tenir en Jordi Pujol en el dibuix de la política cultural de Catalunya i, de retruc, en la política cultural dels Països Catalans. De fet, se pot dir que n’és l’artífex, amb tots els defectes i totes les seves també moltes virtuts. És tan important que el màxim dirigent d’un país marqui l’entrinc de les prioritats de la societat? I tant. Segueix la pista dels doblers i trobaràs la clau de tot plegat. El rumb que emprèn un poble el marca l’economia encara que la cultura -l’obra de Gaudí a Barcelona n’és la prova- n’és la principal dinamitzadora. I les derives són males de tòrcer. S’enquisten i no hi ha manera de redreçar-les. Governs d’esquerres han continuat valorant més la filologia que no la creació literària, la teoria en qualsevol disciplina que no la pràctica artística o les seves vessants pràctiques.

Com els cabdills romans salvant la vida amb un simple gest de la mà a un gladiador que ha lluitat a l’arena amb ferotgia, el poder econòmic fa gestos amables com convidar a actuar la Big Band d’una escola pública que té la pràctica musical com a vertebradora de la resta d’ensenyaments teòrics.

El que resulta curiós, d’altra banda, és que Menorca adoptés també la política cultural de Pujol. Ja sigui perquè els extrems es toquen, ja sigui perquè el poder cultural real l’ostenten a Menorca vells comunistes o persones vinculades amb l’església catòlica i amb el sistema capitalista, la ideologia de Pujol ha fet fortuna a la nostra illa i marca l’entrinc, l’interès de les polítiques culturals dels nostres governants. Estic segur que els economistes, empresaris i polítics que escoltaven el concert de la Big Bang infantil no posarien en dubte que Barcelona deu la seva potència econòmica a un creador, Antoni Gaudí, i a les seves obres que reben la visita -abans de la pandèmia- de milions de visitants. Però si els ho demanessis públicament farien com Jordi Pujol i es decantarien per un teòric a l’hora d’il·lustrar les seves argumentacions en tost de fer-ho per un creador. I és que, com va dir Pompeu Fabra, aquesta paraula, entrinc, “no surt en el meu diccionari”.

Balearia ¡Adelántate y reserva ya tus vacaciones!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *