Pedraules: Dalla (525) Per Joan Pons i Pons

Els creadors hem perdut la batalla amb els teòrics. Si més no a Menorca. I ho hem fet per golejada, sense contemplacions. Només ens queda acotar el cap, felicitar l’equip rival i marxar fora de l’illa que és allà on els creadors menorquins tenim la batalla guanyada o, dit d’una altra manera, és fora de Menorca on podem guanyar-nos la vida i aconseguir una consideració que aquí, a l’illa, se’ns és negada per mitjans de comunicació i pels organismes institucionals. I açò que ho hem aconseguit quasi tot. Els principals premis literaris, titularitats a les més destacades universitats, sol·licituds de classes magistrals a les facultats estrangeres, exposicions artístiques arreu del món, concerts als temples de la música contemporània i clàssica, col·laboracions escrites en mitjans de comunicació i revistes especialitzades, espais a les televisions peninsulars, distincions a la trajectòria professional, etcètera, etcètera.

És així o és una percepció interessada com a creador (encara que també teòric a vegades)? En la nostra societat contemporània fredament capitalista és molt fàcil esbrinar-ho. Com diuen els anglosaxons, segueix la pista dels doblers. A la creació, sigui de l’àmbit que sigui, cap. De doblers, vull dir. Als estudis teòrics, ja siguin literaris, historiogràfics, filològics, etcètera; molts, una quantitat infame del pressupost de cultura. El triomf de la política Pujol. És el que interessa a una comunitat insular? No. Per ser competitiva, una societat ha d’escriure un relat que l’afavoreixi i permeti crear unes vies a través de les quals canalitzar la creativitat natural de les persones diverses que la conformen. I aquests habitants? Demanden savis estudis sobre la nostra història passada i recent, investigacions sobre el comportament del llenguatge al llarg del temps, homenatges als teòrics que han fet els savis estudis sobre la nostra història passada i recent i als investigadors del comportament del llenguatge al llarg del temps? Demanden, amb d’altres paraules, l’elaboració teòrica d’aquesta sofisticada serp que es mossega la coa? En el món de les dades, m’agradaria que es fes aquesta pregunta a la població en general. La resposta l’hem poguda conèixer des de l’inici de la pandèmia. Per açò, estimada lectora, estimat lector, respon la pregunta amb sinceritat. Durant el confinament què et va ajudar a passar millor el temps tancat al teu domicili particular? Les novel·les, els llibres de poesia, la música clàssica i contemporània, les obres d’art penjades a les teves parets o descansant belles i dinàmicament immòbils damunt prestatges i cavallets, el cinema o les sèries visionades a la televisió o a l’ordinador? O, per contra, han estimulat el teu esperit els estudis filològics? Els llibres d’investigació? Ja sé que la història local és important però hem caigut en l’error de la redundància. I açò que ja ho va dir i detectar Josep Pla al seu article Una isla estudiada que va publicar l’any 1948 al Diario de Barcelona. Menorca és l’illa més estudiada del món. No obstant açò la saviesa també consisteix en diferenciar entre redundància i repetició. Però és inútil aquest escrit. És la veu de l’arbre caigut. O ho seria si no haguéssim llegit Ovidi, l’Ovidi que també va captivar al nostre principal savi, aquest sí, Francesc de Borja Moll: Dura tamen molli saxa cavantur acqua (“Tanmateix, les dures roques són foradades per l’aigua”). És un fenomen recent? O un fenomen sistèmic, arrelat en la societat menorquina com assegura Josep Pla? Les dues coses. Ja era excessiu en temps de Josep Pla, però si l’escriptor nascut a l’Empordà continués entre nosaltres i contemplés l’estat de la investigació a Menorca s’hauria tornat boig. I la segona pregunta que em faig és: estem més bé ara, a principis del segle XXI, amb aquesta serp que es va mossegant la coa amb redundant voracitat, que ho estàvem abans de l’eclosió espasmòdica i incontrolada, de l’adoració de la investigació teòrica? La resposta és un desert. Han desaparegut els premis literaris que van ajudar a obrir-se camí els potents escriptors menorquins de l’actualitat. O els premis de pintura d’àmbit menorquí. Els teòrics ho maneguen tot i han creat una autèntica dictadura. La creativitat ha estat arraconada i, els creadors, han estat expulsats de l’illa. Han construït una societat decadent, sense autoestima i que no confia en les seves capacitats. Més pobra des del punt de vista econòmic però també des del punt de vista creatiu, cultural. Els mites que ajuden a acceptar-te són cada dia desmentits per estudis saberuts que han estat subvencionats amb doblers públics. Una gran dama proveïda d’una gran dalla va segant els nostres mites, les nostres llegendes contemporànies i els deixa, les deixa, com un immens camp d’herba sense cap flor.

DALLA. Eina consistent en una fulla d’acer, lleugerament corbada, de quatre o cinc pams de llargària, posada a l’extrem d’un mànec més llarg, que s’agafa amb les dues menys i serveix per a segar herba sense que s’hagi d’acotar el segador; castellà guadaña. Existeix el refrany que diu: “La dalla, segons lo que menja talla”: vol dir que els treballadors feinegen amb més o menys delit segons l’alimentació que prenen.

 

Tapes Menorca
Balearia ¡Adelántate y reserva ya tus vacaciones!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *