Com a mare d’una nena de 10 anys començo a estar al dia de què és el que està de moda. Fa alguns mesos va demanar-nos poder tenir un compte de TikTok; TikTok, pels que no ho coneixeu, és un servei de xarxes socials on es comparteixen vídeos, propietat de l’empresa xinesa ByteDance. La plataforma de xarxes socials s’empra per fer una varietat de vídeos de format curt, amb una durada que va des dels 3 segons fins a un minut. TikTok és una versió de Douyin, que es va llançar en el mercat xinés al setembre de 2016.
Com tota la resta de xarxes socials que ens envolten, inclús atrapen, té les dues vessants: pot ser una gran eina de difusió, pot apropar, però també pot ser perillosa; amb l’afegit que el usuaris d’aquesta són nens i joves. Arran de la creació de la plataforma, han començat a proliferar un seguit de ‘nous famosos’, adolescents –d’altres no tant- que, aprofitant la seva fama dins d’aquesta xarxa, comparteixen la seva vida de forma habitual, encunyant el terme influencers. Un altre terme, aquest d’ influencer, que també pot sonar a xinès, mai millor dit venint a col·lació de la plataforma, i fa referència a una persona que té certa credibilitat sobre un tema concret, i que per la seva presència i influència en xarxes socials pot arribar a convertir-se en un prescriptor interessant per a una marca i els seus productes. Quelcom que em sembla molt perillós.
Qui controla la imatge que s’està venent als nostres fills, nebots, néts, fillols? La nostra societat evoluciona molt ràpid, els infants cada cop deixen de ser-ho més prest, nosaltres mateixos com adults –aquí a Menorca afortunadament molt menys- vivim dins d’aquest ritme frenètic del dia a dia; tot fa que se’ns escapin moltes coses, i és ben normal. El perill apareix i es fa present quan aquestes coses del dia a dia que se’ns escapen és de vital importància: nens i nenes de 10 i 11 anys amb problemes greus d’anorèxia, bulímia, i altres trastorns alimentaris han de ser ingressats en centres especialitzats amb tot el que això comporta.
I no exagero, és quelcom molt més real del que podem imaginar però, com tot, fins que no ens és proper no existeix… Malauradament la nostra segueix sent una societat d’aparentar: som persones que vivim per agradar, i amb la necessitat de sentir-nos acceptats i valorats. Necessitem l’aprovació de les persones que ens envolten, i elles cerquen també la nostra. És aquesta una espiral que agafa les regnes de la nostra voluntat, els nostres desitjos, sense importar si realment hi estem còmodes i ho triem nosaltres.
No només hi ha el problema dels trastorns alimentaris, hi ha d’altres també de vital importància, i dic vital perquè cada cop sentim més a xerrar de joves i nens que es treuen la vida víctimes de bulliying escolar. Intento posar-me al seu lloc i sento molta solitud, quina contradicció! Estem creant infinitat de xarxes socials, xarxes!, que precisament el que aconsegueixen és tot el contrari. Fa por i pena.
