Hi va haver mossàrabs a Menorca? Per Jaume Sastre Moll

Durant el segles VIII – XI, dintre de les ciutats musulmanes d’Al Àndalus  coexistiren comunitats hebraiques (jueus) i comunitats cristianes (mossàrabs) les quals, amb un esperit de tolerància podien practicar els seus ritus religiosos  sense fer ostentació dels mateixos, de manera que els governats musulmans permetien la seva existència i els seus cultes.

Durant l’emirat d’Abd – al – Rahman II (any 840) es va produir una greu fissura dintre d’aquest equilibri social i religiós. Alguns cristians, alentits per uns preveres ortodoxes, sortien al carrer insultant públicament l’Alcorà i El Profeta (Mahoma), buscant un martiri per aconseguir la salvació eterna. Fent ostentació del seu fanatisme religiós, la seva acció suposava la condemna a mort mitjançant la lapidació de l’encausat/da.

La situació social es va fer insostenible, ja que el mateix emir era contrari a aquelles morts innecessàries, que a la vegada suposaven una espiral de violència social i religiosa. Per donar solució al contenciós, l’emir demanà entrevistar-se amb l’Arquebisbe de Toledo (màxima autoritat religiosa cristiana d’Al Andalus) amb la pretensió de demanar-li que els seus creients desistissin de proliferar insults a l’Alcorà i al Profeta, de la mateixa manera que els musulmans de l’aljama respectaven La Torà i Els Sants Evangelis, i condemnés els suïcidis voluntaris.

L’emir va avenint-se amb l’Arquebisbe, el qual va condemnar aquells suïcidis innecessaris, argüint que les tres comunitats religioses tenien un sol Déu, que al cap i a la fi era el mateix, però de diferent nom i amb pràctiques diferents. (Una lliçó per les actuals societats musulmanes modernes).

Alguns historiadors menorquins s’han demanat si durant la dominació islàmica a l’illa de Menorca (902 ? – 1287) hi va existir alguna família mossàrab, amb la creença de que el nom de Binifabini podria tractar-se d’una persistència mossàrab a l’illa de Menorca. A l’actualitat sabem que aquestes suposicions es fonamentaven en dos equívocs històrics: un, intencionat i l’altre degut a una mala interpretació documental.

En quan a la primera, ara sabem que Jaume I el Conqueridor en retornar a Catalunya, després de la conquista de l’illa de Mallorca (1230), va desembarcar al port de Tarragona, i d’allà va dirigir-se al Monestir de Poblet, per donar gràcies a Déu pel resultat de la conquista. A Poblet va ser on es va gestar l’idea de crear un nou bisbat a les Illes, tal com havia desitjat i promès el seu pare Pere II el Catòlic, l’any 1304, però que no va poder complir ja que les Illes havien estat ocupades pels almohades i poc després va morí l’any 1213 a la batalla de Muret.

Aquella proposta no fou ben acollida pel bisbe de Barcelona i altres prelats catalans, ja que el major pes de la conquista del regne de Mallorca havia estat sostingut i finançada pels nobles i preveres catalans, mentre que la noblesa aragonesa estava ocupada en la conquesta del ric regne de València (1231 – 1238).

Per donar una raó de pes alhora de justificar la seva oposició, el Bisbe i Capítol de Barcelona argumentava tenir uns antics drets eclesiàstics sobre els cristians de les Illes; uns drets atorgats pel walí de Dénia (l’any 1058), el qual, després d’una expedició militar a l’illa de Sardenya, havia estat captivat, i durant el seu captiveri s’havia convertit al cristianisme, induït també per la seva mare, una esclava cristiana. Una vegada alliberat, el walí havia cedit al bisbe de Barcelona tots els drets eclesiàstics sobre la població mossàrab residents a les Illes. Uns drets que ara reclamava el bisbat de Barcelona.

Però les actuals tecnologies són molt efectives per descobrir falsedats. Examinat el document de cessió emanat per l’emir, s’ha pogut demostrar que és un instrument “apòcrif” (fals) redactat entre els anys 1230 – 1235, amb el qual el prelat barceloní pretenia sustentar el seu dret sobre el regne de Mallorca.

El segon document esgrimit per certs historiadors, per argumentar l’existència de mossàrabs a les Illes, és el testament de Valentí Ses Torres (redactat vers 1270), en el qual el testador en manifestar  la seva darrera voluntat va fer donació a l’Església d’un rosari de llegats pecuniaris a diferents esglésies  de Minorisa (de les quals especificava la seva advocació). Una ciutat que alguns es identificaren amb Menorca, quan de fet és la forma llatinitzada de la ciutat de Manresa.

Un tercer argument, no conegut pels historiadors clàssics, però que avui trèiem a col·lació, és el document signat pel rei Jaume I, l’agost de 1258 (publicat  per C. Parpal), el qual atorgava a Arnau de Beziers, un mercader perpinyanès, poder construir un funduch (magatzem per mercadejar) al port de medina Minurqa (Ciutadella), amb el pretext de comprar els excedents de producció existents de la medina i poder introduir-ne d’altres de terres catalanes.

L’establiment d’un centre comercial a Menorca, en època islàmica almohade, hagués suposat l’assentament de mercaders en el sí d’una comunitat islàmica, pràctica que anava en contra dels dictats i pretensions de l’almoixerif menorquí Abu Utman Hakam ibn Said (1234 – 1282), un almohade ortodox, que pretenia mantenir l’aljama musulmana amb l’estricte compliment de la sharia o pràctica islàmica.

En els funduchs assentats en el nord d’Àfrica, els dirigents musulmans es queixaven de que aquells establiments eren freqüentats per mercaders musulmans, llocs propicis per consumir vi i alcohol i on practicar els jocs d’atzar, prohibits per l’Islam. Però el que més molestava a la comunitat era l’olor  de carn de porc que es desprenia d’aquell habitatge, que després era consumida pels cristians, un olor que pels musulmans més aferrissades en les seves creences era un insult greu, sobretot durant el mes del dejuni del Ramadà.

És la nostra opinió que durant els 300 anys de dominació islàmica a Menorca no hi degué existir cap família mossàrab a l’illa. El topònim de Binifabini (Ibn – Bini Fabius) podria tractar-se de la pervivència del nom d’una possessió cristiana, anterior a la dominació musulmana i posteriorment islamitzada, com actualment persisteixen possessions en el nostre entorn com Biniatram, Torre Llafuda (Hafuda), Binibeca (Bini Bequer).

Durant l’època islàmica a l’illa de Mallorca hi havia cristians que convivien amb la societat musulmana, però eren mercaders genovesos i pisans que tenien cases de comerç ubicades a la medina Mayurqa. Eren mercaders cristians de les repúbliques italianes, però no mossàrabs,  descendents de cristians anteriors a la dominació musulmana.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *