L’esguard de la bèstia, de Quim Gómez Per Eduard Riudavets

Encetem avui la ressenya amb una breu sinopsi de l’argument:

Quan el caporal Pasqual Balasch comença a investigar l’assassinat d’una jove, tot sembla indicar que es tracta d’un cas fàcil de resoldre. Però fins i tot els investigadors més avesats no poden defugir els fantasmes del passat i la tasca de resolució del crim l’aboca a un enfrontament amb els dimonis que porta dins.

Don per fet que, tot llegint aquest brevíssim resum argumental, ja us haureu adonat que avui tornem al gènere negre i ho fem amb una novel·la, L’esguard de la bèstia, de Quim Gómez, veritablement impactant.

A altres ressenyes ja he escrit que a una bona novel·la negra, a més del crim i la intriga, hi hem de trobar crítica social i un entorn versemblant. A L’esguard de la bèstia hi són tots aquests elements…i més.

Vull fer esment, però, a un indret ben present a la novel·la, el mercat de Sant Antoni, a Barcelona, i els carrers que l’envolten. És un lloc molt estimat per mi, i en les meves freqüents visites a la ciutat és obligat passar-hi els diumenges matí. De fet els recorreguts dominicals de Balasch són força semblants als meus.

Però deixem estar ja les meves anècdotes personals i tornem a la novel·la. No cal ni dir que m’ha agradat força perquè, és obvi, de no ser així no l’hauria ressenyada en aquesta secció. Però, si més no, hi ha un aspecte que vull remarcar. Pasqual Balasch trenca els esquemes, transcendeix el tòpic. No és, en absolut, el policia típic, d’una peça, granític, sense fissures. Té les seves febleses, els seus problemes; en definitiva, com deia abans, els seus dimonis.

Potser això m’ha fet més engrescadora la trama, que, per altra part, està ben plantejada i ben resolta, que t’atrapa i et porta a coll fins al desenllaç. Però que el protagonista hagi de batallar alhora amb uns fets del passat que el condicionen i gairebé l’ofeguen, crea un clima per a mi tan interessant com atípic.

Però tampoc no us penseu que estic parlant d’aquesta mena de psicologisme barat que sovint emplena les novel·letes que jo anomèn de “forçat final feliç”. Quim Gómez té la saviesa literària suficient per fer-nos veure que la superació d’un repte -la resolució del crim- no suposa precisament  la solució catàrtica i automàtica de tots els problemes.

Podria seguir, sense cap mena de dubte, afegint més detalls, però no vull anar massa lluny. Només dir-vos que la música és ben present al llibre i que, una curiositat ben d’agrair, a la darrera pàgina hi trobam la banda sonora, amb un codi QRque ens permet accedir a una llista de reproducció a Spotify.

No puc allargar gaire més aquesta ressenya. Però no vull deixar de fer esment a altres personatges, secundaris és cert, però ben construïts i força interessants: el Rafa, l’oncle Manel, la Cesca…

Una bona novel·la negra, és a dir una bona novel·la. Llegir-la és gaudir, perquè malgrat que qualcú m’ho discutirà, la bona literatura no té color.

Ja he de cloure i potser  només resta dir que, segons se’ns diu a la solapa del llibre, aquesta és la primera novel·la d’en Quim Gómez. Sincerament esper que en vinguin moltes altres.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *