Pedraules: Vaccinar (526)

Us ha passat mai? Tenir la sensació que no existeixes? Que la teva presència corpòria no és detectada? Tampoc per les màquines ni per aquesta trama que ens va envoltant i que comença a ordenar i a guiar les nostres vides i que és coneguda com a intel·ligència artificial? Heu sentit mai, per exemple, aquella sensació d’intentar travessar una porta mecànica i que no s’obri perquè és incapaç de detectar la vostra presència física? O entrar dins un ascensor i prémer el botó del pis on vols anar i rebre com a resposta l’absoluta immobilitat de l’aparell? O trobar-te davant una concorreguda barra de bar i que el cambrer, o la cambrera, no et vegi i sempre atengui els consumidors que s’acaben d’incorporar? Us heu sentit mai així? Com si no existíssiu per a la resta de la gent? Tampoc per a les màquines que ens regeixen? Com si notéssiu una intensa presència espiritual que no estigués traslladada al món físic? A jo em passa molt darrerament. Aquesta sensació descrita. Estic desapareixent d’aquest món i ho estic fent de manera gradual.

Ho vaig comprovar per primera vegada a principis d’any a la comissaria de Maó de la policia nacional quan vaig anar-hi fa uns mesos per renovar-me el document d’identitat. Havia demanat cita prèvia i, després d’arribar puntual com un mal de queixal i d’esperar-me proveït de mascareta durant quinze minuts al carrer, entre d’altres persones citades, la majoria immigrants, apartant-me, apartant-nos, per deixar passar els cotxes que circulaven damunt l’asfalt de la via estreta, van dir en veu alta finalment el meu nom. Vaig pujar l’escala, vaig posar-me gel hidroalcohòlic a les mans i un policia nacional jove vestit d’uniforme, i per tant armat, em va dir que em situés dret davant la seva taula de feina. Vaig obeir. Ferm com un vell soldat. Vaig entregar una fotografia de carnet, vaig pagar la taxa estipulada i vaig estampar la meva firma. El problema va venir a l’hora de prendre’m el sensor biomètric les empremtes dactilars. Impossible. Ho vaig intentar, no és cap exageració, més de quaranta vegades. El lector era incapaç de llegir-les. Vaig arribar a pensar que era per culpa del gel hidroalcohòlic que m’havia posat uns segons, uns minuts abans, a les mans. Després vaig recordar que em passava moltes hores davant l’ordinador, un MacBook Pro portàtil, i que les empremtes s’havien esborrat de tant fregar amb els dits el teclat i la plataforma metàl·lica de color plata del ratolí. Sense perdre del tot la paciència, el jove agent de la policia va demanar ajut a un funcionari més expert que anava vestit de paisà. Em van fer provar amb tots els dits i la seva conclusió va ser que tenia les empremtes digitals defectuoses! Una solució d’alta volada tecnològica va ser fer-me passar el dit en qüestió pel front. El greix natural va fer el seu efecte i vaig sortir de la comissaria amb el document d’identitat i amb la sensació que he descrit.

Ara em passa el mateix amb el torn de vacunació. A pesar d’haver nascut el 1960 no m’han cridat. He entrat dins la web oficial, he introduït les meves dades sol·licitades i la resposta administrativa és que el sistema no em detecta! A la presentació de “Barba-rossa” a Maó, en Pau Faner, que també és de Muface, la mútua dels funcionaris, em va dir que s’havia trobat en la mateixa situació. Solució? Fer-se un certificat de resident i presentar el document municipal al Canal Salat. Vacunat. I amb Pfizer (que no amb Pfeiffer, amic Solana: ai, les associacions del subconscient dels vells verds)! Faig el mateix que el mestre. Trec un certificat de resident a l’ajuntament de Ferreries i vaig al Centre d’Atenció Primària del poble on estic empadronat. Tot en ordre. Ja estic inscrit. Em telefonaran. Passen els dies. No em telefonen. Intent entrar una altra vegada en el sistema a través de la pàgina web. La resposta continua sent la mateixa. No em troben. No em detecten. Tampoc no m’han telefonat des d’aleshores. Ho he tornat a fer una vintena de vegades més i sempre comuniquen. M’he convertit en un personatge de Kafka. En l’home invisible de l’escriptor H. G. Wells. La meva esperança, la darrera que em queda, és que el virus es comporti amb la mateixa ineptitud que l’administració i tampoc no detecti en cap moment la meva presència.

VACCINAR. Vacunar. Inocular una vacuna. Existeix una dita gens consoladora: “Desgraciada la persona i l’animal que s’ha de vacunar per no morir”.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Balearia ¡Adelántate y reserva ya tus vacaciones!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *