Temps de canvis Per Raymonde Calbo Laffitte

Record l’escola pública comunal del meu poble al final  dels anys 1950, un món encara impregnat de les tradicions ancestrals a on  les relacions humanes constituïen la trama de la vida social i on el ritme de la vida era favorable a la feina ben feta, a la reflexió i a l’aprofundiment de cada cosa. Consider una sort haver conegut aquella escola fins els darrers dies de la seva existència. Molt aviat va arribar una altra època: la de la velocitat, de l’individualisme, del goig, del progrés i dels canvis ràpids.

M’agrada recordar el pupitre de fusta on seia, amb un tinter incorporat on mullàvem les plomes d’escriure dins aquella tinta color violeta. En aquell temps era molt important tenir cura de la lletra i de l’ortografia. El mestre ens deia que a l’escola no només veníem a instruir-nos sinó a aprendre a ser honrats, bons i educats. Quan el mestre entrava dins la classe ens aixecàvem esperant que ens digués de seure. No podíem xerrar sense permís ni interrompre el qui xerrava.  La moral laica de l’escola pública no invocava mai referències religioses, la veu “de la consciència” bastava per fer-nos distingir el Bé del Mal. Guard a la meva memòria aquell llibre d’instrucció cívica i moral on figuraven una sèrie de directrius com ara:

  • la higiene -un infant net és bell i amat per tothom-.
  • L’obligació de desenvolupar i fortificar el cos -l’infant qui fortifica el seu cos per treballar, que estudia per instruir-se és un bon francès-.
  • L’obediència a la consciència -només es pot ésser feliç si un està d’acord amb la seva consciència-.
  • L’adquisició de les virtuts essencials -la paciència, la dolçor, el coratge, la temprança, l’amor i el respecte a la família i al mestre.
  • La probitat, el respecte de l’altre, la sinceritat, la tolerància, la bondat, l’amor a la feina i a la pàtria.

Aquesta moral que ens vàrem inculcar, austera clar, inseparable de la cultura de l’esforç ens va servir per guiar-nos a la vida i així saber apreciar amb satisfacció el compliment dels nostres deures.

També record que a l’escola hi venien al·lots de pobles de les muntanyes dels voltants amb un autocar encarregat de recollir-los. Dinaven a la cantina escolar -finançada per l’Ajuntament- per pocs doblers. A l’hivern, alguns dies, quan es feien impracticables les rutes glaçades, aquells al·lots havien de romandre a ca seva i recuperar després les classes. Eren temps difícils però aquests alumnes se’n sortiren prou bé a la vida.

En aquell temps el somni dels pares era que els fills fossin funcionaris o assalariats de qualque empresa. L’ofici més preuat era sobretot el de mestre d’escola. Mon pare també era d’aquell parer. Desitjaven que poguéssim gaudir d’una vida millor amb una paga segura per no dependre de les inclemències del clima i d’una terra dura, un món que consideraven despietat. I així es varen anar despoblant aquelles belles muntanyes amb un èxode massiu cap a les ciutats que oferien més oportunitats i eren més atractives pels joves. Poc a poc va desaparèixer la pagesia, el bestiar, els cultius de cereals i les petites indústries que en derivaven, pilars fins aleshores de l’economia de la regió. Jo crec que les circumstàncies viscudes per cada  persona  determinen i impregnen  una manera de pensar i d’actuar que no es poden jutjar amb severitat des d’una perspectiva actual, n’hi ha prou amb provar d’entendre-ho. Sovint amb la família enyoram  la pèrdua d’aquell temps on aquelles muntanyes estaven plenes de vida, de diversitat  i de relacions humanes que ja no existeixen però aleshores els nostres progenitors desitjaven un futur menys difícil i més confortable per a nosaltres. Un somni del tot comprensible  perquè no és el mateix el món real d’aquella dura vida al camp i a la muntanya que el que varen idealitzar els nombrosos escriptors  al llarg dels segles a les pàgines de les seves obres.

Així doncs, aquest petit país que és el meu es va anar convertint en el refugi de turistes àvids de bells paisatges i d’Història,  així com de jubilats que han decidit tornar a instal·lar-s’hi  per gaudir d’una pau reconfortant al compàs del tic tac del rellotge de la torre medieval del “Castella” que domina el poble recordant-los el pas de  totes  les hores de la seva vida. Quines transformacions radicals d’imatges i vivències que ens eren familiars i que han desaparegut per sempre! Sort que ens queda la memòria dels records.

Balearia ¡Adelántate y reserva ya tus vacaciones!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *