Notes sobre l’alimentació medieval Per Jaume Sastre Moll

Gràcies a la recerca i consulta de les fonts documentals medievals, avui tenim una visió més precisa i acurada dels aliments que consumien els homes i dones dels segles XIV i XV; una ingesta alimentaria bastant diferent a la dieta consumida per les poblacions d’èpoques anterior.

Si bé és cert que actualment coneixem molts inventaris, redactats pels notaris, de les cases i albergs on les famílies vivien, que ens informen dels estris i objectes existents a les cuines i emprats per condimentar els aliments, són pocs els receptaris que han arribat a dia d’avui. I la majoria dels coneguts són principalment propis de famílies o grups familiars benestants (nobles i alt clergat), que tan sols suposaven el 3% de la població existent. Així doncs, la dieta consumida per la majoria de la població, la intuïm a través de les notes estretes de les narracions, dels viatges i de petits desplaçaments en els que algú va anotar les despeses fetes, per poder justificar després el seu cost, d’una manera detallada.

Alguns receptaris medievals són pro coneguts: O Livro de cozinna da Infanta dona Maria de Portugal (s. XIV); La Viander (de la cuina de la Cort de França 1320); The Forme of Cury (Anglaterra 1390); Daz Buch von quter spire (del bisbe de Wurzburg s. XV); El Tratado de cortar con cuchillo (Castella 1423); Lesges Palatinae (Ordinacions de Jaume III de Mallorca, 1336) text que va ser plagiat en gran part per Pere IV el Cerimoniós a les Ordinacions de la Cort Reial d’Aragó (1344).

Malgrat no siguin receptaris culinaris, les anotacions fetes pels procuradors reials quan sortiren de Ciutat de Mallorca per recaptar les rendes i drets reial de les viles de fora, aprofitant els dies de mercat, és una informació que ve a suplir el buit informatiu que ens manca per conèixer la ingesta diària de persones d’un nivell social i econòmic mitjà alt, servit en un alberg on accidentalment es preparava menjar per viatgers i forasters (mesó o posada) .

Generalment, aquest petits desplaçament tenien una durada de 6 – 7 dies, en els quals els procuradors i la seva petita comitiva feien dues ingestes: dinar i sopar. Però a més. Anotaren les petites incidències pròpies del viatge. En una d’aquelles relacions es llegeix:

Dilluns a 3 d’abril: Els procuradors reials Berenguer Rotlan i Pere Sturç sortiren de Ciutat, acompanyats d’En Bernat Ripoyl, escrivà de la procuració, i Abrahim, esclau sarraí, en direcció a Inca.

Dimarts 4 d’abril a Inca:  Dinar. Dues perdius amb col, pa, vi i olives. Sardines per l’esclau. Una somada de palla per les bèsties. Sopar: formatge, pa i vi; un feix de llenya.

Dimecres 5 d’abril a Alcúdia: Dinar. Peix fregit, pa, vi i préssecs. Sopar: peix, formatge, pa i vi. A Nicolau ferrer, per ferrar una bèstia. Una somada de palla.

Dijous a 6 d’abril a Sineu: Dinar: dos conills, cebes, pa i vi. Sardines salades per n’Abrahim. Sopar: formatge, pa vi i olives.

Divendres 7 d’abril a Llucmajor: Dinar: cuynat de llegums, pa i vi. Sopar: formatge, pa, vi i olives. Una somada de palla i dos almuds de civada per les bèsties.

Dissapte a 8 d’abril a Llucmajor: Dinar: doc conills de cassa, pa, vi i figues seques.

El dissabte a la tarda retornaren a Ciutat.

Si analitzem aquesta dieta durant la setmana, observem que a l’hora de dinar  hi predominava la carn de cassa i escasseja el peix; la fruita i les verdures són quasi testimonials. Mentre que l’esclau menjava peix salat (consumit per la majoria de gent de baixa condició social) i segurament les sobres de la taula dels altres tres comensals. Per sopar era quasi obligat menjar formatge, elaborat principalment amb llet de moltó o cabra.

En les ingestes sempre hi apareix el vi, que solia ser aspre, i no de molt bona qualitat, raó per la qual a les teulades de persones riques i festes solia servir-se vins importació (vi grec, de Xipre, de Sevilla i de Toro). El pa, present a tots els àpats, solia ser pastat i cuit amb una part important del segó, el que li donava una aspecte negrós després de la cocció. Mentre que les persones més pobres consumien el pa de sègol, el qual en estar atacat per un fong paràsit (clavíceps purpurea) produïa en els pobres la infermetat del foc de Sant Antoni (la lepra a l’Edat Mitjana).

Valorada la despesa de tot el viatge, hem arribat a la conclusió que el cost del pa consumit va suposar el 50% de tota la despesa, el que indica que, malgrat la alta posició social dels individus, el consum de pa era important. Una característica molt freqüent i comuna a les poblacions mediterrànies.