El viatge talaiòtic de Gaudí, de Gabriel Subirats Pons Per Eduard Riudavets

A les prestatgeries de casa hi tinc un espai reservat als llibres de petit format. Avui he tingut el plaer de col·locar-hi El viatge talaiòtic de Gaudí, de Gabriel Subirats Pons. Té per companyia, entre d’altres, Foc i fum de mestre Joan Benejam, Un home de combat de Francesc de Borja Moll o El rellotge de caixa de mossèn Martí i Camps.

Aquestes ratlles introductòries volen donar-vos idea de quant m’ha agradat aquesta novel·la breu. Fa honor als seus companys de prestatge.

El viatge talaiòtic de Gaudí és el relat imaginari dels dies de maig de 1910 en què l’arquitecte va ser a Menorca per visitar alguns dels jaciments arqueològics de l’illa. La influència que va tenir aquesta visita en l’obra de l’artista i les reflexions sobre la realitat menorquina de fa un segle són les claus de volta de la novel·la.

Deixau-me fer ara un parèntesi. Hi ha molt de publicat sobre Gaudí, estudis seriosos de tota mena, i per la meva part he procurat visitar, una vegada i una altra, els edificis que tenim a l’abast. De fet fa pocs dies vaig descobrir la Casa Calvet, al carrer de Casp de Barcelona, de la que només es pot contemplar la façana. Però malgrat el meu interès per Gaudí, he de confessar que, fins que el mateix Gabriel Subirats no me’n parlà, no en tenia cap coneixement de la seva estada a Menorca.

Deixem ja aquesta disquisició personal i tornem a la novel·la. Però la veritat és que, després de veure a la xarxa la magnífica presentació què se’n va fer a Can Victori, tinc por de vessar-la. En tot cas el que escric no són res més que les meves impressions, sense cap altra pretensió.

He gaudit molt amb aquesta lectura, m’ha permès viure una Menorca que vaig sentir contar als meus avis, he pogut conèixer els prohoms de la cultura menorquina de l’època -d’Hernández Sanz a Francesc d’Albranca- i endinsar-me dins problemàtiques socials que encara avui ens fan ombra.

Podria seguir detallant, esclar, els meus motius entusiastes per recomanar-vos aquesta novel·la, però havent-hi veus de tanta categoria parlant-ne, crec que és millor cedir la paraula a Fina Salord, Josep Maria Quintana i Jordi Faulí. Esper no m’ho tinguin en compte.

“Perquè en darrer terme, allò que també, i sobretot, fa l’autor és oferir-nos a través d’aquest curt viatge, d’encara no set dies, la trajectòria completa de Gaudí.”

“Perquè és abans que tot una bona novel·la que descobreix i recrea la presència de Gaudí a Menorca, el 1910, i també perquè a la vegada ens ofereix un món d’ahir, que diria Stefan Zweig, en el que l’autor s’emmiralla per compartir-ho amb tots noltros…”

“Un híbrid entre la literatura de creació i la narració històrica. Literatura de creació perquè ficciona un fet real,  però a la vegada és una narració històrica perquè en el relat no hi trobam ni un sol personatge de ficció.”

“El retrat [de Gaudí] que Biel Subirats presenta en aquest llibre em sembla versemblant pel que fa al capteniment, als gestos, a les opinions…”

Poca cosa hi puc afegir després d’aquestes sàvies paraules, només subscriure-les íntegrament, reiterar la meva recomanació i deixar-vos al davant una mena de senzill joc.

Al principi de la ressenya us parlava d’un tret de la novel·la, us deia que una de les claus del relat era la influència de les restes talaiòtiques en l’obra de Gaudí. Aleshores fixau-vos en la fotografia de la coberta del llibre, després cerqueu a què correspon…i en podreu treure, a la fi, les vostres pròpies conclusions.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.