De sobte pensa en mi, de Jordi Dausà i Mascort Per Eduard Riudavets

“Per la història que ens ocupa tots aquests afers són poc importants, però el lector l’entendrà millor si pot contemplar tot el fresc i no només una part.”

Aquest breu fragment de De sobte pensa en mi, de Jordi Dausà i Mascort, de qualque manera ens dóna la clau del que trobarem a la novel·la.

Un gran fresc on, entorn del llogaret de Sant Renard, s’hi mouen tot un seguit de personatges que viuen les seves vides immergits en una mena de follia col·lectiva. Si voleu fer-vos una idea del que us vull dir, només cal que  contempleu un quadre de Brueghel.

A la contracoberta del llibre hi podem llegir un resum argumental que intenta posar una mica d’ordre dins aquest genial, fantàstic desori:

En Saül Mariscal és un quarantí que s’ha instal·lat a la casa familiar de Sant Renard. Es dedica a escriure la biografia d’una actriu porno i a redactar crítiques literàries de llibres d’autors que detesta. Una successió de fets i de personatges peculiars l’aboquen a prendre decisions arriscades.

Per altra part no està de més fer-vos saber que si bé De sobte pensa en mi és, indubtablement, una novel·la negra i que si bé conté els elements propis del gènere (crim, crítica, intriga…), no és menys cert que el tractament que en fa trenca tots els esquemes d’aquesta mena de literatura, i ho dic com un elogi rotund!. La innovació és sempre d’agrair.

La ironia, els tocs d’humor, fins i tot l’agror despietada d’algunes descripcions, es barregen en un còctel tan insòlit com engrescador. I a més, per acabar-ho d’amanir, el narrador omniscient que ens guia al llarg de la història no se’ns desvela fins a gairebé el final, tot i que des de gairebé el començament deixa anar críptics indicis:

“Sembla ridícul, però les persones mateu per motius ridículs”

“Aquesta vida vostra, sedentària i tranquil·la, ridícula molts cops, us ha convertit en uns mamífers complaents i casolans que es paralitzen davant d’un perill”

Així mateix, hi trobem un tret que no he vist comentat enlloc, per la qual cosa supòs és una fabulació exclusivament meva, però que malgrat tot gosaré explicar-vos: la fascinació pel món dels perdedors que, tot i estar als marges de la sacrosanta normalitat, viuen la vida assaborint-la o patint-la -si no és el mateix- a cada instant.

Són vius. Ferits, maldestres, angoixats… però són vius. No és poc en uns temps en què l’èxit, o l’afany per aconseguir-lo, zombinitza a les persones (perdó per inventar-me la parauleta).

Ara em fa l’efecte que, amb l’anterior paràgraf, n’he fet un gra massa. Però no vull rectificar. Els personatges, als que se’ls qualifica d’estrafolaris, estrambòtics, són per bé o per mal, i sobretot, simplement autèntics.

No és una paròdia, és la vida. I el protagonista malgrat que “en comptes d’un aventurer s’ha convertit en un sòmines” té molt que veure amb tots nosaltres.

Però, deixem-ho aquí, i permeteu-me que us digui que vaig llegir la novel·la d’una tirada. Un diumenge dedicat, gairebé en exclusiva, a De sobte pensa en mi. Em va atrapar des d’un bon principi i no em va amollar fins a les últimes ratlles.

De fet, crec que no hi ha cap altra manera de llegir-la. El ritme trepidant, la tensió creixent, el desig de saber-ne el desenllaç, t’hi obliga.

No puc allargar-me més. Esper que us hagi transmès quant de molt he gaudit amb De sobte pensa en mi. Una bona novel·la amb un títol que resulta ser tan suggerent com revelador. Una excel·lent novel·la.

 

 

Balearia ¡Adelántate y reserva ya tus vacaciones!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *