Conversant amb uns amics va sorgir la idea d’aquest amor incondicional que els pares senten cap als seus fills. És un amor que no dóna lloc a dubtes, un amor pur en el qual no existeixen les expectatives, i si n’hi ha, no importa que acabin per no complir-se. L’amor no desapareix perquè els fills no actuïn com nosaltres haguéssim volgut; precisament és en els moments en els quals l’altra persona pot semblar haver-nos decebut quan nosaltres més li servil de lloc de recer. Tampoc importa si les semblances entre ells i nosaltres són moltes o més aviat poques.
Amb les amistats i la parella no hauria de ser de la mateixa manera? Per què fora d’aquesta relació de pares i fills ens costa –generalitzo- estimar sense expectatives? Sé que no a tots, sé que no sempre. Tal vegada depèn del moment vital de cadascun de nosaltres, de les nostres experiències prèvies, de com puguem arribar a entendre, si aquest moment sorgeix, que l’amor és donar, tan senzill com això! L’amor és donar i sentir.
Sentim amor, cadascun a la nostra manera, i ho expressem, sigui verbal o gestualment. En quin moment es complica la relació amb les nostres amistats i parella? Què fa que sigui així, que es compliqui? Per què d’elles esperem reciprocitat quan dels fills no ho fem? Podria semblar que a mesura que anem fent-nos majors ens asserenem i, llavors, la nostra manera d’estimar és menys egoista, menys insegura, més incondicional. Tal vegada depèn de si coincidim més o menys en gustos, aficions, vivències i somnis amb el ser estimat? Doncs no ho tinc clar! Cert que jo em sento molt diferent en fer-ho, no sé si per la persona a la qual tinc al costat o per com he arribat a entendre aquest sentiment universal, que realment és tan personal.
L’indicador que a mi em fa saber si estic en el lloc correcte, amb les persones adequades, és si puc ser jo; però un jo ple, no haver de modular certs aspectes de la meva personalitat, ni haver de posar-me tal o tal altra màscara. Us sona? Hi ha persones que en sortir per la porta de casa saben, exactament, quin paper han d’interpretar; han assumit que han de complir amb les expectatives d’amistats, companys de treball i, fins i tot, amb les de la parella de torn que, òbviament, no li vol i accepta tal com és; i aviat deixarà de ser-ho, afortunadament!
Ja costa bastant ser un mateix com per a haver d’interpretar uns altres ‘jo’ que, amb el temps, acaben fent que ens perdem a nosaltres mateixos i assumim aquesta incomoditat de la màscara com un petit peatge a pagar si amb ella som acceptats dins del grup social. Seria com aquesta peça de vestir, sigui un sostenidor, una falta, uns calçotets o pantalons, que ens senten bé però estem desitjant arribar a casa per a poder llevar-nos-la. Què bé s’està en pijama, xandall o, ara arribant els mesos de calor, en roba interior; o sense!
