Actes 8 Març

Francesc Prats, nou director artístic de l’OCIM: “A Menorca hi ha un nivell musical excepcional”

Sembla que va ser “ahir” quan el barceloní Francesc Prats es va posar al capdavant de l’OCIM com a director titular. “Ahir”, però, queda ja en el 2019. Amb pandèmia pel mig, i com amb tota la cultura, l’OCIM va fer una aturada i ha tingut un retorn tímid però segur als escenaris. La darrera vegada que part de l’orquestra va sonar a Ciutadella ho va fer al Born, amb el programa infantil dels Musinautes. La pròxima cita és el 5 de juny als Socors amb un repertori que han batiat com a Masquerade. Molt adient en un moment en què públic i alguns músics, hem d’anar amb la cara coberta.

Els dies 4 i 5 de juny, una part de l’OCIM serà a Alaior i a Ciutadella per oferir Masquerade, un programa emmarcat dintre del cicle OCIM Conjunts. El seu director, el barceloní Francesc Prats, ens n’explica el motiu d’aquesta mascarada juganera, no obligatòria i molt musical.

Masquerade, són músics amb màscara?

Masquerade s’emmarca dintre del programa OCIM Conjunts, que és una representació reduïda de l’orquestra. En aquests moments, quan ens ajuntem tots per fer un programa simfònic o de cambra, podem arribar a ser unes 40 persones. Però per poder arribar a més llocs, sense haver de ser tots, vam idear el cicle d’OCIM Conjunts. Per Masquerade són vuit músics: na Cati Mariano – trompeta – n’Héctor García i na Francina Mercadal – trombó – en Taylor Townsend – trompa – n’Andreu Cardona, Adrià Gorrias i Nina Sunyer – viola – i en Pau Marquès – violoncel -. I un servidor a la direcció. Ser formacions més petites ens permet tenir molta més mobilitat, sense ser un conjunt petit de 3 o 4 persones.

Però la màscara, que no és sanitària en el vostre cas, què representa dintre d’aquest programa del 5 de juny?

La idea de la Masquerade és pretendre ser el que no ets, jugar al joc de l’engany. Totes les peces que sonem semblen escrites per una cosa, quan en realitat la seva finalitat és una altra, juguen a l’engany, a fer-nos creure una cosa quan és una altra. D’aquí la idea que és com si sonéssim amb màscara. Fem una cara, quan la realitat és diferent. Totes les obres que sonem tenen un truc.

Anireu emmascarats?

En algun moment sortirà alguna màscara, és clar. No com les que ens hem acostumat a dur, que ens tapen boca i nas. Si no de les clàssiques venecianes, les que ens amaguen la mirada. Amaga una veritat i pretén fer veure el que no ets.

És un fil conductor sorgit arran de la pandèmia?

Cada vegada que fem un programa de la OCIM li trobem una temàtica. És cert que estem en una època de màscares, encara que no les empren en el sentit de l’engany. I vam pensar de jugar amb la màscara, pujar-la de la boca als ulls i emprar-la com s’ha fet sempre. Tota la vida, una màscara s’havia emprat per amagar personalitats. Encara que les que ens toca portar ara també confonen perquè ens és una mica difícil reconèixer a les persones pel carrer. A més, és un objecte que és molt interessant perquè dispara la imaginació. Quan veus a algú amb una màscara, automàticament acabes el rostre. I quan se la treu, la realitat pot ser molt diferent. Una vegada més, aquest joc de l’engany. Encara que la farsa, amb les màscares tradicionals, és encara més gran.

Musicalment, què podem esperar de Masquerade?

El programa és molt variat. Tenim música més clàssica, més antiga. Però també tenim peces més actuals. Ens movem des del segle XVI amb Monteverdi fins al segle XX amb John Cage, Erik Satie o Benjamin Britte. I amb el mateix fil conductor de ser música amb “trampa”, amb el doble joc de semblar el que no són. Així que el públic haurà de venir per descobrir-ne l’engany.

Teniu altres cites musicals a l’horitzó?

A banda de Masquerade també tenim establerta la programació habitual d’estiu, on tornarem als cicles de Joventuts Musicals tant de Ciutadella com de Maó. Farem també altres petits tasts com a OCIM Conjunts, amb una orquestra molt més reduïda. I per hivern, també estem preparant programació, arribant al concert de Cap d’Any.

Vos centrau molt en els programes d’OCIM Conjunts.

Ens és obligat, per poder complir amb les mesures sanitàries, de mantenir una distància. El que ens obliga a ser menys persones damunt de l’escenari. Però, per contra, aquestes formacions més petites ens permeten arribar a més llocs, també més petits. Amb els Musinautes, per exemple, hem pogut anar a la sala de Sant Lluís, Ferreries o Es Mercadal. Els programes que no són els grans, que són els de Cap d’Any i els d’estiu, ja els plantegem per poder-nos moure per les altres poblacions de l’illa. Al cap i a la fi, l’OCIM, com ja bé diu el seu nom, és l’Orquestra de Cambra de l’illa de Menorca. No ens podem quedar només amb Maó i Ciutadella. I amb el gran avantatge que tenim bons equipaments culturals a cada un dels pobles. Amb Masquerade, per exemple, em fa molta il·lusió poder sonar a Alaior, on encara no hi he estat. Tenim moltes ganes de fer moltes coses a tota l’illa.

És complicat dur la direcció d’una orquestra des de Barcelona?

Abans de ser director artístic, m’havien convidat a dirigir l’orquestra, i l’experiència va ser molt bona. Així que no em va costar massa decidir-me. La meva funció és la de posar un programa sobre la taula, una proposta artística. Però darrere hi ha una junta de persones que trien, perfeccionen, milloren les meves idees. El programa, al final, l’afinem entre tots. A més, m’he trobat amb la gran sort de tenir un equip a la junta de l’OCIM d’una qualitat humana excepcional.

I com va ser endinsar-se dintre d’una formació que ja fa anys que roda?

L’inici ha estat una mica estrany perquè, tot i que hi som oficialment des del 2019, oficiosament la pandèmia ens ha tallat una mica. I sembla que només fa un any que hi som realment. Sobretot a l’inici els programes els estic fent ara jo. Perquè una de les coses maques de dirigir de bell nou una orquestra és donar-li una forma de sonar, una identitat. Com quan un entrenador de futbol marca la seva estratègia sobre el camp que després executen els jugadors. El nostre cas és el mateix. Així que ara estem en el procés de veure què ens agrada sonar, com de còmodes ens sentim. I a partir d’aquí hi haurà un moment en què l’OCIM s’haurà d’obrir i convidar a altra gent perquè ens pugui enriquir a tots.

Quin nota li posaries al nivell musical que t’has trobat a l’illa?

A Menorca hi ha un nivell musical excepcional. Per bo i per número de músics. Fa un temps vaig ser professor al conservatori del Liceu, a Barcelona. I em va sobtar la gran quantitat de músics que hi havia vinguts de Menorca. I, a més, bons, dels que sobresortien perquè com a professor et quedaves amb els seus noms. Un d’ells, per exemple, en Xavier Larsson, que és un dels músics més internacionals que l’illa té ara mateix. Això no passa a les altres illes. És, realment, un fenomen molt curiós.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.