Adoro Londres; puc afirmar, sense exagerar, que l’hauré visitat unes quinze vegades. És una ciutat que fa que em senti bé: en ella no em sento estrangera, encara sent-ho; sempre em tracta bé, em sento integrada. Aquest matí, mentre esmorzava, llegia una mica de premsa digital, fer-ho és la meva manera de connectar amb la realitat més enllà de la meva pròpia, i la del meu cercle. No sé com he arribat fins a la història, trista i desoladora, de Seid Visin, jove promesa del futbol que, amb tan sols vint anys, va decidir llevar-se la vida: “El futbolista Seid Visin, de 20 anys, va ser trobat sense vida aquest divendres a l’habitació de la seva casa. Poc després s’ha conegut una carta que el que era canterano del Milan i del Benevent, una de les joves promeses del futbol, va escriure en 2019, segons recull el diari italià Correre della Sera, en la qual contava els episodis de racisme que vivia diàriament.”
Una estona més tard, ja a la feina, he continuat pensant en la notícia i en com la societat empeny a algú amb tota la vida per davant a prendre semblant decisió. I he recordat la primera vegada que la meva filla, sent molt petitona, va veure a una persona amb un colr de pell molt diferent al nostre, i per nostre em refereixo al dels seus pares i al seu propi: no se m’oblidarà mai com de sorpresa va semblar. Llavors em vaig adonar que volia fer-la una viatgera, una persona que tingués una amplitud de mires enorme, infinita, algú que fora com la ciutat de Londres: un lloc on la diversitat ètnica fos l’habitual.
Què enriquidor acceptar-nos i abraçar les nostres singularitats, siguin del tipus que siguin! Al voltant d’un color de pell hi ha moltíssimes altres coses, principalment la cultura i l’herència de tots els nostres avantpassats. Renunciar a això, sentir-nos inferiors perquè algú no arribi a comprendre que el lloc on naixem és circumstancial, o no; fer que una altra persona desitgi ser qui no és, com en el cas de Seid Visin, que algú senti no sols que li falla al món, a aquest societat que sent poder assenyalar, sinó també, i moltíssim més trist i desolador, sentir que es falla a si mateix… em sembla esfereïdor, em provoca un buit enorme. Em faltaran anys i vides per a arribar a comprendre que una persona jutgi a una altra per la seva tonalitat de pell, sigui aquesta quina sigui.
Heu vist aquella imatge dels braços d’uns nens en els quals el color de la seva pell és ben diferent? Al peu de la fotografia es pot llegir allò de: quin és el color carn? Doncs això, tants com persones!
