Per segon any consecutiu, les carotes de Sant Joan tindran una finalitat molt diferent a l’habitual i no acabaran fetes bocins en les butxaques dels al·lots que, amb més o manco seny, en puguin aconseguir un. La carota que sí que farà la funció habitual és la que el caixer senyor ha donat a l’Ajuntament. I que es guardarà gelosament al Bastió de Sa Font. Serà per poc temps, aquesta vegada. La destinació final a la qual arribarà la carota de 2021, obra de Pau Faner, serà el futur museu de Can Saura, amb una secció dedicada només a la festa. I que segurament veurà la llum abans del Sant Joan de 2022 que, esperam, poder celebrar amb normalitat.
Les carotes al Bastió
Na María José León, treballadora del Museu Municipal, s’ha d’enfilar per baixar una de les carotes més peculiars de les més de 40 que guarda l’Ajuntament. És la cara de Pau Faner, autor de les obres que no s’han romput durant el 2020 i el 2021. El retrat cobra significat per partida doble: un pintor convertit en carota per un artista que va deixar un buit important a Ciutadella fa uns anys, en Pepe Torrent Vivó. La d’en Pau Faner, junt amb la de l’any anterior, són les dues obres que en Pepe va veure cedides al consistori. I a les quals va voler donar un toc personal, pintant les dues cares de la fusta. Una de les rareses que es poden veure ara guardades dintre dels plàstics que protegeixen les obres de la pols i la humitat. En Pepe i en Pau són només dos dels nomes que han omplert la llista d’artistes, professionals i amateurs, que han vist com almanco sis de les seves pintures acabaven fetes bocins en un dels moments més emocionants de la festa. Seguint amb la família Torrent Vivó, la primera carota que guarda l’Ajuntament, de l’any 1973, és de l’avi d’en Pepe, el pintor Torrent. Na Carme Vivó, la seva mare, també ha participat de la festa cedint obres de la seva creació. Però a la llista es sumen altres noms lligats als mons de la pintura i la il·lustració. O simplement persones aficionades a l’art que han sabut plasmar la seva visió d’aquest element tan peculiar de la festa. En Zaca, en Marc Jesús, en Quico Moll, en Miquel Capó, na Sofía Saura, en Salvador López, en Carles Gomila o na Sílvia Vivió en són alguns d’ells.
Tanmateix, no es conserven totes les carotes des de l’any 1973 fins a l’actualitat. “En tenim algunes dels anys 70, dels anys 80 hi són gairebé totes i des de l’any 1992 sí que entren de manera anual al museu municipal i es guarden aquí. Que hi falten carotes s’explica perquè en un moment donat el museu municipal va quedar sense seu, que abans era a l’edifici de l’Ajuntament. I durant uns anys es van guardar els materials a diferents dependències i cotxeries municipals, on hi van passar uns 10 anys. Durant aquest temps, alguns materials van desaparèixer. Entre ells, algunes carotes. Però des de l’any 1992, les dipositam al Bastió, que és el moment en què es comença el projecte per fer-lo seu del nou museu”, comenta León. En el moment en què el caixer Senyor cedeix una de les carotes, la feina del personal municipal és la d’inventariar l’obra, registrar-la i tapar-la per la seva conservació. Així les trobem enguany, penjades en fila i per ordre cronològic, a un dels racons dels baixos del Bastió de Sa Font.
Els canvis que han sofert les carotes al llarg del temps
Les carotes no han tingut sempre el significat que els hi donam ara. La dèria per tenir un bocí de carota ha fet que aquest element de la festa sigui un dels més cercats. I, en conseqüència, no se n’hagi cedit cap bocí a l’Ajuntament, sinó que passa de generació en generació com una relíquia familiar. “Només tenim les que els caixers senyors de cada bienni han donat al poble i que ens toca custodiar”, comenta na María José.
Qualsevol mínim acte que es pugui fer sense la massificació que suposen els dies clau del 23 i 24, obté un significat molt més amplificat del que realment tenia fa un temps. Ara, anar a veure les carotes que s’han pintat per Sant Joan és tot un esdeveniment. És el mateix que va ocórrer amb la vetlla des Be. Fa uns anys no hi anava ningú, només la família i els amics del Caixer Pagès. Però ara és un acte més de la festa prèvia al Diumenge des Be. A més, amb les carotes sempre hi ha comentaris perquè la gent espera amb ànsia per veure què haurà fet l’encarregat de pintar-les.
Tanmateix, agafar un bocí de carota, si ara ja és complicat i perillós, anys enrere no devia ser ni possible. “Com molts altres actes, el Joc de rompre ses carotes ha evolucionat”, comenta León. “De fet, tenim constància de que aquesta prova no començava amb els dos cavallers corrents un al costat de l’altre. Sinó que el que duia la carota partia abans i, el segon, li anava llançant lladrioles amb l’objectiu de rompre la fusta. No tenim tampoc certesa de que fossin carotes com les que coneixem ara, perquè, en un principi eren escuts el que duien. Per aquest motiu, el cavaller que perseguia l’escut anava tirant les lladrioles que duia a les mans, enganxades a cada dit. Per açò les lladrioles, es diu, tenen el forat perquè hi pugui caber un dit de pagès”. El Joc de rompre les carotes, en essència, és una prova cavalleresca que, sembla, es va començar a introduir a la festa cap al segle XVII. “Era una prova on els genets mostraven les seves habilitats, com el Joc de s’ensortilla. Seguint amb les suposicions de què realment les primeres carotes feien la funció i representació d’escut, és molt possible que s’evolucionés cap a la concepció que tenim de les carotes amb la representació dels enemics. Per açò tenim representacions de moros, per exemple, tot rememorant les invasions de l’illa”.
