Els diumenges d’antany Per Raymonde Calbo Laffitte

He guardat la nostàlgia dels diumenges de la meva infantesa, dia de la visita setmanal a la pastisseria del poble on les seves vitrines exhibien aquells pastissets saborosos i d’una irresistible temptació. Eren de confecció totalment  artesanal, sense additius, ni conservants ni colorants. Els aromes i les textures eren fins i aquella crema chantilly -nata muntada- talment una randa de Bruges  era una autèntica delícia. Mon pare era l’encarregat d’anar a comprar aquells milfulles, palos de cafè, de xocolata i de crema a la vainilla i per ell una “frangipane”, una mena de tortada farcida de  crema d’ametlla i pastissera. Jo l’acompanyava i després anàvem una estona  al bar per fer l’anomenat “tiercé”, una aposta modesta a tres cavalls d’una cursa oficial. Mon pare aprofitava per compartir l’aperitiu, generalment un “Pernod” amb els amics mentre jo bevia una “grenadine”, un xarop vermell mesclat amb aigua, escoltant encuriosida tot el guirigall que m’envoltava. Era l’únic dia que mon  pare que era poc jugador anava al cafè. Ma mare els diumenges  posava una taula ben decorada amb la vaixella més bona que teníem. Sempre era un dinar en família. Era el dia on ens mudàvem inclús a les cases més modestes del poble hi tenien la roba dels diumenges. A la sortida de missa la plaça on vivíem s’omplia de gent que se saludava, els pagesos baixaven de les muntanyes vestits de llurs millors gales per assistir a l’Ofici dominical i intercanviaven les notícies, les bones i les dolentes. Era un ritual. També aprofitaven per comprar el que necessitaven, aleshores les botigues estaven obertes el diumenges.  L’horabaixa solíem anar al futbol al poble. Record l’aroma dels cacauets recents  torrats d’aquell home magre que sempre tenia un cigarret als llavis. Donava voltes a tot l’estadi amb una gran panera penjada a l’espatlla i ens fèiem un tip d’aquells fruits secs. Llavors passava gust de beure un refresc de taronja anomenat “pschitt” que va sortir al mercat l’any 1955 i que va tenir un gran èxit. Conten que en Salvador Dalí va fer-ne un dibuix publicitari. Els diumenges quan hi havia rugbi, inclús per temps de pluja o neu, anàvem a la vila de Foix, a prop del nostre poble amb uns amics dels meus pares que tenien cotxe. L’equip de Foix jugava a primera divisió. Aquell dia era una festa perquè dinàvem a un restaurant, aleshores no era freqüent. Sempre hi solia haver molt d’ambient al terreny de joc, escridassades de part i d’altre dels espectadors que qualque vegada arribaven a les mans. Ma mare era molt efusiva i solia animar l’equip local. Record que un dia es va barallar amb un home seguidor de l’equip visitant  i mon pare que era una persona  tranquil·la l i assenyada va advertir-la que si no callava no la defensaria enfront d’aquells energúmens que sempre cercaven brega als camps. En aquell temps també existia una certa violència però res a veure amb el que passa avui. Quan vaig ésser un poc més gran els diumenges horabaixa eren per anar al cinema amb els amics. Record haver vist totes les pel·lícules de Joselito i Marisol i Violetes Imperials amb na Carmen Sevilla i Lluís Mariano un cantant molt famós a l’època a França.  Al poble hi vivien molts de refugiats espanyols.  També projectaven films de romans, indis i vaquers i del Zorro en blanc i negre. Passàvem molt de gust de veure aquestes cintes que en fèiem somiar perquè no teníem aquesta televisió invasora que avui ha esdevingut un instrument alienant no exempt de perills. A principi d’estiu, els diumenges anàvem a dinar a prop del riu on mon pare aprofitava per pescar truites que ma mare ens fregia el vespre per sopar. Un luxe del que aleshores no érem conscients.  Nosaltres corríem per la pradera encalçant papallones i fent cucaveles. Quina felicitat  i quina despreocupació!   Els diumenges eren símbol de descans i assaboríem  el plaer de viure amb calma, conformant-nos amb el que teníem a l’abast. Avui el món  viu a un ritme accelerat i  els infants pateixen d’aquesta ansietat que els empeny a voler fer massa coses fent-los partícips d’aquell món embogit d’adults pendent exageradament  del rellotge i les noves tecnologies.

Era un temps per ventura més monòton, més tradicional i més tancat però era més humà i autèntic, més saborós i olorós un temps sagrat d’aquella infantesa i de joventut on era possible veure lluny davant un mateix, amb una vida plena d’esperança, d’alegria, de follies, d’innocència,  inconsciència  i  felicitat, un temps que no tornarà perquè com diu la cançó del gran Charles Aznavour: “On ne peut retenir sans cesse sa jeunesse.”  – No es pot retenir eternament  la seva jovenesa.-  Quina nostàlgia positiva d’aquells diumenges d’antany!  Si encara fos viva Juliette Gréco  que cantava la cançó “Je hais les dimanches” -Odio els diumenges- li diria que si hagués conegut els nostres, li haurien agradat.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *