Havia pensat parlar de què em sembla a mi que unes persones, a sobre en grup, vulguin imposar la seva manera d’entendre l’amor; que, a més, vulguin fer-ho a través de la violència, sigui aquesta física, emocional, verbal o psicològica. Però aquests individus estan tan lluny d’on jo estic que seria perdre temps i espai, meu i, segurament, també vostre.
Per a mi l’amor és una cosa preciosa i natural que ben entès, més ben dit, que si és ben sentit, des del nostre jo intern, aquest que no jutja, que no etiqueta; aquest jo que viu i sap que té raó, una veueta que ens parla i a la qual no sempre escoltem, és pur i diàfan. No és l’amor el que necessita de justificació, tampoc necessitem confeccionar un llistat en el qual enumerem tots i cadascun dels motius pels quals la persona estimada és mereixedora de ser-ho. Si és pur, l’amor, si neix de la nostra font primera, ni tan sols necessita ser correspost; la satisfacció última d’estimar no és ser estimat, encara que els notres ego i ment sí que necessitin que sigui així per a no veure’s ferits. Estimar ja és una gran victòria, la millor de les possibles.
Jo estimo a moltes persones, i a cap d’elles de la mateixa manera: a la meva filla, els meus pares, la meva familia, la meva parella, els amics, la conilleta i la resta d’animals que viuen amb nosaltres a casa. Sento amor per les meves ex parelles, pels amics que ja no ho són, pels companys de treball, també pels coneguts desconeguts, inclús per aquella persona amb la qual, durant un instant, més o menys breu, comparteixo filera a l’avió i ens fem el trajecte més amè.
Crec que l’amor és il·limitat: en número i intensitat. Com no ho ha de ser en gènere? On està escrit com ha de ser un amor?
No entraré en el debat sobre l’amor de parella, perquè per a mi fer-ho seria encasellar el sentiment; i com tot el que s’ha de cenyir a unes certes pautes, tot allò que volem contenir, deixa de ser natural. Hi ha sentiment més lliure que el d’estimar? Un nadó neix i estima; un bebé neix i l’estimem. Qualsevol animal ens estima sense preguntar-se tota aquesta infinitat de qüestions que nosaltres sí que ens plantegem abans d’estar segurs que la persona triada és la correcte. Quin cansament, no?!
I mentre malgastem el nostre temps avaluant aquest munt d’absurds pros i contres, el cor se’ns encongeix, i està contingut, quan, precisament, allò bonic d’aquest organ és obrir-se a la infinitat de sensacions diferents que el fan créixer, sense límits. Obrir cada dia més el cor, molt, és una victòria per a nosaltres mateixos. Penso en els que, com jo, sou pares; quan els nostres fills neixen els estimem de manera incondicional, i alhora que ells creixen, que es fan majors, el nostre amor també. Té topall? Jo encara no ho he trobat. Aquesta mateixa sensació, segons la meva manera d’entendre l’amor, és aplicable a l’amor de parella.
Estimem, estimem molt! Estimem sense mesura ni pors! Estimem de manera lliure i sana! Estimem desinteressadament sense esperar a ser corresposts! Perquè l’amor segons jo, si ho és, no necessita res més, ni menys!, que ser sentit i viscut.
