Vivim una època terrible. Pandèmia, control dèspota, sacrifici parcial i sense remordiments d’una generació prèviament aïllada a les residències. Tothom té el seu propi relat a l’hora de contar aquesta època; també de comptar-la. I, quan dic tothom, dic tothom. Des del rei més poderós fins al ciutadà que fa una piulada ocasional a Twitter. Des del govern de l’estat més poderós fins al regidor d’un ajuntament. Des de la monja enclaustrada a un traficant de drogues.
La part bona, des del meu punt de vista i des de la meva professió, és que aquesta època terrible en la qual, sense excepció, estem immersos, es regeix per les normes de la narrativa. Si vols imposar un relat individual has de saber redactar i expressar aquest relat. Quines són aquestes regles? La metàfora, l’analogia, la redundància, la seducció, la repetició, l’adaptació d’un punt de vista, la modulació del to; el victimisme fins i tot. Per aquest motiu és tan important la narrativa en el segle XXI. I la narrativa té dos camps essencials a l’hora de desplegar-se: la historiografia i la novel·la. Desafortunadament no vam fer cas a Gabriel Ferrater que ens va avisar i Catalunya, també la resta de comunitats que formen els Països Catalans, han optat per la poesia. La poesia és l’art sublim de la paraula. Està per damunt de la novel·la i del conte. També de la historiografia. Però no serveix per encarar la batalla del relat. Catalunya està mal equipada en aquest sentit. Només us posaré un exemple. Quants novel·listes que escriuen en català han entrat en un debat d’idees justificant la legitimitat del procés d’independència de Catalunya? Cap. Ara faré la mateixa pregunta a la inversa. Quants novel·listes que escriuen en castellà han participat en un debat que justifica la repressió contra el govern de Catalunya i els seus ciutadans? Tots. Encapçalats per Cercas, Marías, Pérez Reverte i quan era viu, Marsé. He participat com a poeta en un llibre de suport als polítics i activistes catalans quan eren a la presó. Es va titular Pinzellades de llibertat. Encara que hi van prendre part els millors poetes catalans del moment -des de Casasses a Altaió- va haver de menester, per completar l’impacte del relat, la presència dels retrats dels polítics i activistes reprimits obra del pintor Pere Piquer.
És en aquest sentit que és fonamental la revista El Món d’Ahir que dirigeix l’historiador Toni Soler i coordina la filòloga Laura Gas. I ho és perquè ajunta en el mateix format la història en majúscules i els autors literaris de nivell. En aquest sentit és un producte perfecte. El passat divendres dos de juliol vam tenir l’oportunitat de presentar el nombre 19 que està dedicat a les Illes Balears. Va ser a vaDellibres -que, per cert, va celebrar els dos anys de la nova etapa amb una actuació privilegiada i efervescent de Pep Bou- de la fantàstica Dolors Boatella i de l’errant Cris Juanico. La presència menorquina és obra de l’historiador Josep Maria Quintana i d’un servidor. El registrador de la propietat jubilat parla de la presència anglesa i de la seva influència actual en la nostra societat. El tall anglès. Jo vaig ser convidat a escriure sobre l’atac turc de Barba-rossa a Maó de 1535. El càstig del cel. També hi han col·laborat Carme Riera, Sebastià Alzamora, Emili Manzano i Llucia Ramis… Només havia vist els exemplars a través de l’ordinador i aquest divendres passat vaig poder tocar i olorar el producte. No és cap exageració sensorial. El disseny és extraordinari. Encara que els nombres anteriors han rebut premis prestigiosos, aquest té un color blau inèdit, metàl·lic, i una composició espectacular. Fotografies en color i il·lustracions que reforcen i recolzen els meravellosos textos dedicats a les nostres illes que, com va recordar el mateix Toni Soler repetint una frase d’un altre Toni, en Gomila, el nom oficial els mateixos balears no sabem pronunciar. Una de les curiositats aportada pel nombrós públic -aforament complet- va ser la presència de molts subscriptors de la revista. A nivell personal em va ser grat saludar l’historiador Josep Manguán, rector de la Catedral de Ciutadella, que em va recordar que va ser el responsable de la fundació dels premis Francesc d’Albranca que encara es mantenen i gràcies als quals em vaig poder iniciar en aquesta fascinant carrera d’escriptor. Llegiu El Món d’Ahir. Compreu El Món d’Ahir. Feu-vos subscriptors de la revista El Món d’Ahir. A més de xalar com a camells us tornareu més savis i més hàbils a l’hora d’orientar-vos en aquesta terrible era pandèmica que ens ha tocat viure.
BENÍSSIM. Superlatiu de bé. Molt bo. Expressió menorquina que va fascinar Toni Soler i que va repetir de forma irònica durant la presentació i mentre preníem una canya a un bar de la plaça.
