Les campanes bessones, de Lars Mytting Per Eduard Riudavets

Ningú no és una illa,
ben bé ell mateix tot sol.

No, avui no comentarem un poemari. La ressenya és d’una novel·la extraordinària. Les campanes bessones, de Lars Mytting, però he volgut encetar-la amb els versos inicials d’un famós poema de John Donne, poeta anglès que va viure a cavall dels segles XVI-XVII.

No he estat mai a Noruega, és un viatge pendent. M’he promès a mi mateix fer-lo, només sigui per visitar algunes de les vint-i-vuit stavkirke que resten dempeus. Ara cal explicar-vos de què us estic parlant.

Stavkirke és una paraula noruega amb què es nomena a un tipus particular de temples cristians medievals construïts amb fusta, anteriorment comunes a l’Europa del Nord però en el present confinades gairebé exclusivament a Noruega. Les més antigues tenen edats superiors als vuit-cents anys.

Tota aquesta llarga introducció, potser excessiva, és per presentar-vos a la protagonista de la novel·la: la stavkirke de Butangen, un llogaret noruec de finals del XIX. Entorn d’aquesta església es teixeixen llegendes, es filen amors i gelosies, es construeix una història apassionant que emociona i, alhora, intranquil·litza

Fem ara una breu sinopsi de l’argument. Les campanes del poble de Butangen van ser forjades en record d’unes germanes siameses que moriren joves, la tradició oral diu que repiquen soles quan s’apropa un perill.

Un jove pastor luterà es fa càrrec de la congregació. Allà coneix l’Astrid Hekne, una noia que somia una escapatòria a l’ofegor d’una societat tancada gairebé fins a l’asfíxia.

És llavors quan les tradicions seculars s’enfronten a la modernitat forana que pretén substituir el passat encarnat en la stavkirke. Un arquitecte alemany és el tercer vèrtex d’una espècie de triangle carregat de tensions i silencis.

Mytting ens porta de la mà a conèixer un món d’una immensa duresa, un món de treball i mort, de fam i gelor infinita, de deïtats norrenes sota la pàtina del cristianisme, de fosca i superstició. Sincerament, és una narració aclaparadora, brutalment honesta i d’una força estremidora. Ens submergeix en les motivacions de cada personatge,  en les dures condicions de vida en què el fred marca el futur de conreus, animals i persones.

Potser allò que més m’ha impressionat és que l’autor no ens amaga res, no disfressa en cap moment la realitat, ens enfronta amb situacions i converses absolutament descarnades sense cap mena de falsa pietat. En això precisament rau l’honestedat d’aquesta novel·la excepcional.

No me’n puc estar d’esmentar-vos unes escenes soltes que donen una idea del que us estic comentant: la confecció del tapís de l’Skråpånatta, el fred dins l’stavkirke i la vella Klara, les consultes amb la llevadora, els enterraments… Són escenes que, quan estigueu llegint Les campanes bessones, us sobtaran i colpiran. Poques n’hi ha, en tot el que he llegit, que m’hagin tocat tant les entranyes.

Hi ha màgia en aquesta novel·la. Hi ha dolor en aquesta novel·la. I el gel que tot ho embolcalla, fins i tot qualsevol mena de sentiment.

He començat la ressenya amb l’inici d’un poema, l’acabaré amb els versos que el finalitzen. Uns versos que segur podreu reconèixer:

No vulguis saber, doncs,
per qui toquen les campanes,
ho fan per tu.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *