Josep Pastrana: “Si els propietaris dels hortals no redacten els plans especials, ho farà l’administració i els passarà la factura» – El Iris.cat

Josep Pastrana va canviar fa uns mesos les seves àrees de responsabilitat al Consell de Menorca. Va passar de gestionar uns assumptes poc mediàtics a ser el conseller que dóna forma al model territorial de Menorca i que articula la resposta a la crisi econòmica ocasionada per la Covid19. Damunt la seva taula ha arribat un tema que du anys i anys als despatxos de les administracions i que no s’ha resolt mai: els hortals, especialment a la zona de Ciutadella. Parlam amb ell d’aquest tema, i també de la resposta de les administracions a la situació econòmica.

Què hem de fer amb els hortals?
És un problema que ve de molt enrere. En el seu moment, no es va saber o no es va poder donar una solució a aquestes edificacions que tothom sabia que eren il·legals. Si açò s’hagués aturat d’arrel, el problema ja no existiria. Però tenim un problema i l’hem d’intentar solucionar. El PTI dóna sortides, tot i que és cert que no són satisfactòries per a la majoria de propietaris d’hortals. Noltros tenim un model de sostenibilitat, i no volem convertir el camp en una zona turística més. El criteri és que totes les edificacions de com a màxim 90 metres quadrats dins els nuclis d’hortals establerts, s’intentaran legalitzar. La resta quedarà fora d’ordenació, que no vol dir que s’hagin d’enderrocar. S’ha de tenir en compte que la Llei Company va donar l’oportunitat de legalitzar tots aquests habitatges entre els anys 2014 i 2016. Incomprensiblement, el percentatge d’edificacions que es van legalitzar va ser baixíssim.
Per què un propietari ha de legalitzar el seu hortal si, al cap i a la fi, quasi mai no s’enderroquen les edificacions il·legals?
Ara mateix hi ha uns 500 expedients urbanístics oberts al Consorci de Disciplina Urbanística en Sòl Rústic. Aquests expedients són molt llargs en el temps, perquè s’han de seguir tots els terminis i procediments que corresponen. Els jutjats ens estan donant la raó en la immensa majoria dels casos en què hi ha recursos. Molta gent confia que aquests expedients no arribaran enlloc, però quan els demanem si sabien que allò que estaven fent era il·legal, contesten que sí, que ho sabien. A partir d’aquí, ja saben quines són les conseqüències. Si tu vas sense cinturó de seguretat per la carretera, saps que si t’atura la Guàrdia Civil, et posaran una multa. Açò és exactament el mateix. Aquesta sensació que no passava res tal vegada està motivada també per l’administració, perquè és molt garantista i es tarda molt temps a resoldre els expedients. La gent va fent recursos, intentant dilatar en el temps els expedients, però inevitablement, aquest expedient acaba amb l’obligació de restituir el bé afectat.
Quan xerra de restituir, vol dir enderrocar?
La part que és il·legal sí, a no ser que hi hagi la possibilitat de legalitzar. El propietari té l’oportunitat de demanar a l’Ajuntament que legalitzi.
Quina part de culpa té l’administració en aquesta situació actual dels hortals? El 2003 el PTI ja va oferir una opció per legalitzar alguns hortals a partir de la realització de plans especials, i crec que només se n’han fet dos. A més, els hortals venen de molt més enrere, i en aquell moment l’administració no va actuar i no va aturar els excessos. Ara, amb quins arguments va l’administració a demanar a un propietari que allò que va permetre al seu dia, ara s’ha d’enderrocar?
Les edificacions dels anys 90 no s’enderrocaran, sinó que quedaran fora d’ordenació, que no és el mateix.
No, no és el mateix, però aquesta solució de deixar fora d’ordenació sembla una excusa per no ordenar la demolició d’un habitatge…
Es podran legalitzar 90 metres quadrats d’edificació, i la resta de superfície no es podrà restituir, per exemple, si té algun desperfecte. No es podrà fer cap tipus d’obra.
Però el propietari que ha construït il·legalment podrà seguir gaudint dels metres edificats de més mentre no caiguin…
Ho podrà disfrutar, sí.

I no és aquesta una solució covarda d’una administració que no té valor per ordenar enderrocaments que podrien generar oposició social? Fer veure que es fa alguna cosa però no fer res definitiu?
El problema és que una vegada han passat vuit anys, el delicte ha prescrit, i ja no es pot actuar per ordenar una demolició. Es produeix llavors un limbo legal, on l’administració no pot obligar a fer la restitució del bé, però tampoc no pot legalitzar, perquè seria il·legal. Per açò queda fora d’ordenació. Açò s’hagués pogut solucionar si en el seu moment s’hagués informat a tots els propietaris que tenien edificacions il·legals que entre el 2014 i el 2016 tenien la possibilitat efectiva de legalitzar. Va existir aquesta possibilitat, i alguns ho van fer.
Però si s’haguessin legalitzat s’haguessin consolidat unes edificacions que no casen amb el model que vostè diu defensar…
Podem o no podem estar d’acord amb la Llei Company, però la porta estava oberta. Qui no va fer-ho va ser perquè no va voler. És cert que els plans especials eren una opció que obria el PTI, i que se n’han fet molt pocs, però és que els propietaris demanen que l’administració es faci càrrec dels costos d’aquests plans especials, i açò no pot ser. Quan s’urbanitza qualsevol zona, hi ha una part que ha de pagar el propietari. S’han de fer els plans especials, i si finalment els tira endavant el Consell o els Ajuntaments, els seus costos seran repercutits als propietaris. És una qüestió de justícia. Aquest ha estat un dels motius de que els plans especials no hagin tirat endavant, perquè als nuclis hi ha gent molt diversa. Des d’aquella persona que té simplement una tanca on no ha fet res i només l’empra per sembrar, i que entén que no té per a què assumir aquesta despesa, fins a aquell que té un xalet de 300 metres quadrats amb piscina a qui sí li interessa. I aquí han sorgit els conflictes.
Però una vegada s’ha vist que l’opció dels plans especials, en tants anys, no ha solucionat gairebé res, no s’hauria de cercar alguna altra via?
L’administració ha d’actuar, i si els propietaris no redacten els plans especials, els hauran de fer les administracions repercutint les despeses als propietaris. Aquesta és l’actual línia de feina. Hem de ser valents d’una vegada i solucionar aquesta situació. Crec que el PTI dóna una resposta, i hi ha hagut al·legacions en relació als metres quadrats d’edificacions que s’haurien de legalitzar, des d’aquells que creuen que no s’hauria de legalitzar absolutament res fins els que demanen que es legalitzi absolutament tot…
Es mantindrà el límit dels 90 metres quadrats?
Això és el que diu ara mateix el PTI, i ho estem estudiant. Estem en la ronda de negociacions amb tots els sectors per estudiar totes les al·legacions. Vull ser optimista, perquè el PTI inicialment s’ha aprovat amb molt de consens. Dels 17 membres de la comissió tècnica, només van haver-hi 3 abstencions. No va haver-hi cap vot en contra en el seu moment, fins i tot el PP es va abstenir.
El nou PTI ha rebut crítiques per ambdós costats. Des d’aquells que consideren que és massa desenvolupista fins aquells que consideren que no ho és prou.
Açò és bo, crec que és una bona senyal. Alerta quan hi ha dos bàndols i deixes content a un dels dos. El PTI no deixa satisfet a tothom. Tots aquells que ho voldrien urbanitzar tot no queden contents, i tampoc no estan satisfets aquells que volien unes mesures de protecció que jo considero extremades. Aquest PTI està pensat en la sostenibilitat, en la lluita contra el canvi climàtic, en la gestió de recursos… Es té en compte tot açò, i també el model turístic que volem.
Parlem ara com a conseller de model econòmic. I li demano de manera molt oberta, com està l’illa econòmicament?
Estem una crisi global, no només econòmica, sinó sobretot sanitària. M’estim més que es tanqui un bar que no perdre una vida humana. Aplicant el sentit comú, per part del Govern balear sempre es va prioritzar la salut. Crec que la gent ha estat conscient de que si salvàvem la salut, l’economia s’aniria recuperant. Les xifres ens estan donant la raó. Quan les coses a nivell de salut comencen a anar bé, l’economia a poc a poc treu cap. Mentre, es va fer un pla de xoc el mateix mes de març, amb la salut com a prioritat. Paral·lelament, les administracions hem anat totes a una. Els ERTE han estat una gran solució per aconseguir que les empreses no hagin tancat i mantenir els llocs de feina. Hem donat ajuts al sector comercial quan es van veure obligats a tancar…
L’ajut dels 700 euros…
A vegades no s’ha acabat d’entendre aquesta quantitat. Els recursos que tenim són limitats, i actuàvem així com anaven succeint els esdeveniments. No sabíem, i encara no sabem, com evolucionarà la situació sanitària. Els 700 euros tenien una funció clara. Els ajuntaments no podien anul·lar l’IBI, i per açò es va crear una línia d’ajuts per pagar aquestes despeses fixes. Després, cada ajuntament també ha ajudat en la mesura del que era possible. Hi ha hagut una sèrie d’ajuts coordinats entre administracions. Individualment no teníem capacitat d’arribar a tothom, però si ens ajuntàvem tots, el volum de doblers que podíem destinar a ajudar és molt important.
S’han mobilitzat recursos de totes les administracions, cert… Com es pagarà aquesta factura?
S’ha produït un canvi de paradigma a nivell mundial. El model neoliberal que es va aplicar en el seu moment no està ajustat a les necessitats de la població, la pandèmia ho ha evidenciat. Ens fan falta institucions prou potents per cobrir les necessitats que han sorgit. Si haguéssim seguit el model que es va aplicar a la crisi de 2008, ara estaríem molt pitjor. Els japonesos són els que tenen el deute més gran de tot el món, amb un endeutament que representa més del 270% del seu PIB, i ningú no es preocupa. I Japó no és precisament un país comunista. Si no aconseguim recursos via impostos, no podem donar serveis als ciutadans i assistir a la població.
Pel que fa als ajuts, s’han posat molts recursos sobre la taula, però s’ha estat prou ràpid i àgil per tramitar-los?
No s’ha estat prou àgil, però a la vegada he de dir que tenint en compte com és la maquinària de l’administració, s’ha actuat amb bastanta celeritat. Hi ha uns terminis que estàs obligat a complir per llei, i açò obliga a que els recursos que destines a ciutadans o empreses arribin tard. És una realitat. Quan van sortir els ajuts als autònoms conjunts entre el Govern balear i els Consells va haver-hi un retard evident, i així es va reconèixer. Però tampoc no tenim les estructures per poder-nos fer càrrec d’aquesta quantitat de despesa de cop i volta. Tenim els recursos que tenim, i cercam solucions.
A la gent li costa molt entendre que si necessita un ajut, no el pugui rebre en pocs dies, més encara en aquesta situació.
Tots aquests ajuts han de passar una tramitació administrativa, passar per intervenció, secretaria, serveis jurídics… I les mans són les que són, i puc assegurar que el nostre personal ha fet més del que els corresponia, i els estic molt agraït. Una de les crítiques que hem tingut és que els ajuts que vam treure per a la restauració quan estàvem a nivell 4, és a dir, els 1.500 euros durant 3 mesos, eren molt lents. Aconseguir que en tres mesos les primeres ajudes estiguessin pagades en un 95 per cent, és una victòria a nivell de l’administració. Ara mateix, aquests ajuts estan tots pagats, excepte aquelles peticions que van presentar errades a la documentació, i que ara mateix ja estan a punt de pagar-se. És cert que la percepció de qui necessita l’ajut és de lentitud, però la maquinària de l’administració és la que és.
S’ha arribat a tothom que es volia arribar amb aquests ajuts?
Tothom que els ha demanat, els ha tingut. No només vam pensar en el sector de la restauració, sinó que han entrat tot tipus d’activitats. A més, les mesures del sector de la restauració (1.500 euros durant 3 mesos) es van pagar els 3 mesos, independentment de que els locals estiguessin oberts, conscients de les dificultats que es vivien. S’ha intentat donar resposta a tothom, però els recursos són limitats i les crítiques segurament hi seran. Però s’han donat molts ajuts, ja sigui monetàries, autorització de terrasses, ERTOs… I ara amb els 855 milions d’euros que han d’arribar a Balears.
Es gastaran a Balears tots aquests 855 milions d’euros?
Sí, rotundament. No hem de tornar ni un euro a Madrid. S’han modificat les condicions per a què accedeixin més empreses. Cal deixar clar que el Govern balear no ha actuat mai pel seu compte, sempre ha anat de la mà dels agents socials, i el consens hi ha estat gairebé sempre. Tothom ha tingut clar que vivíem una circumstància excepcional i tothom hi havia de ser. Açò és molt important. I a nivell de Menorca s’ha fet molta feina per part d’associacions, patronals i sindicats…
Vostè manté que no es tornarà cap euro a Madrid?
Tenc l’esperança de que serà així. Han canviat les condicions, i totes les empreses de tots els sectors que hagin tingut una baixada de facturació del 30 per cent poden accedir als ajuts. Ja pot entrar tothom, amb uns requisits mínims. Crec que per part del Govern balear, per prudència, i davant la incertesa de si els doblers disponibles serien suficients per a tothom, es van posar d’entrada una sèrie de criteris per contenir les peticions. Per accedir-hi, havies d’haver tingut un endeutament durant la pandèmia, però hi havia empreses que estaven sanejades i tenien un calaix suficient, i no s’havien endeutat, sinó que havien consumit els seus propis recursos. Era injust que aquestes empreses quedessin fora quan realment hi havia hagut una baixada efectiva d’ingressos.
Però al principi el criteri que s’aplicava era aquest que vostè diu que era injust…
Sí, al principi era així, i s’ha rectificat. L’objectiu és no tornar ni un euro a Madrid. No tenc cap dubte de que, si és necessari, s’obriran noves convocatòries per esgotar tots els recursos disponibles per tal que tots els doblers quedin aquí.
La darrera novetat del Consell és la iniciativa ConsuMenorca… Quin és el seu objectiu?
Sorgeix d’una proposta d’ASCOME i de PIME feta l’any passat, quan ens van plantejar la possibilitat de posar en marxa vals de consum, una iniciativa que funciona amb èxit a diferents llocs d’Espanya. Teníem inicialment una partida de 500.000 euros, enfocada principalment al petit comerç. Afortunadament tenim uns comptes sanejats, fet que ens dóna marge de maniobra i hem pogut ampliar la partida fins a 2 milions d’euros. Els vals subvencionen un màxim del 30 per cent de la compra, de tal manera que aconseguim mobilitzar 6,6 milions d’euros. L’import màxim que pot sol·licitar cada persona són 200 euros, dividits en vals de 10 euros. L’única condició és que la persona sigui major d’edat.
I estar empadronat?
No, és una iniciativa oberta a tothom. Es donarà un termini de 2 mesos per a què totes les empreses que vulguin es puguin inscriure, també aquelles de temporada que ara mateix no estan obertes i que no volem deixar fora. El ciutadà segurament podrà adquirir els vals ja a partir de 2 de juliol i ja en podrà fer ús, i les empreses es podran seguir adherint. El termini per emprar els vals s’allargarà fins el 30 de novembre, per tant, no només durant la temporada turística.
Quines expectatives tenen sobre aquesta iniciativa?
Estem a l’espera de veure la resposta ciutadana. Ens arriben bones vibracions, i ens estem plantejant si de cara a la temporada baixa treiem altres tipus de vals consum, potser enfocats més al comerç detallista.