El 25 de juliol, diumenge, coincidint amb la celebració de santa Anna i sant Joaquim, avis de Jesús, 26 de juliol, el Papa Francesc vol que rendim homenatge als avis i àvies, que ha definit com els “custodis de la saviesa d’un poble”, i per açò ha establert la Jornada Mundial de les persones majors.
S’altre dia vaig dir a algú que complia 81 anys: “Un any més! Enhorabona! Com el viviu?”. I ell em va respondre: “Mira, per una banda not que no som tan jove com fa uns anys. Abans, caminant una llarga estona no em cansava, i, ara, en canvi, em cans ben prou. Però, per una altra banda, no canviaria per res l’experiència que he adquirit fent anys. L’experiència m’ha omplert de coneixement”. El que em va dir, per a mi que ja tenc uns quants d’anys, és prou cert. I és què crec que la joventut és un espai de la naturalesa que ens condueix cap la vellesa. Vellesa que és una obra d’art per qui l’ha sabuda elaborar a toc de martell i escarpre dia rere dia.
Qui sap viure fent de la seva vida una obra d’art, arriba a la vellesa essent serè, agraït, pacient, tendre, comprensiu, bona persona! No totes les persones grans, no tots els avis i àvies, ho són, però sí ho són els qui s’han ben educat aprofitant el material i les eines que tenien a mà, cada instant.
Ser una bona àvia, un bon avi, no s’improvisa, es va forjant amb l’experiència que et concedeix haver estat infant, jove, pare o mare, persona amb responsabilitats. El Papa Francesc ens diu que els nostres avis són les nostres arrels: “Un arbre separat de les seves arrels no creix, no aporta ni flors ni fruits. Per açò és tan important la nostra unió i connexió amb les nostres arrels. El que l’arbre té de florit, ho té de sepultat”.
M’és una lliçó escoltar d’algú, ja gran, que em diu: “No perdis mai la il·lusió!”. Partint de la seva casa acull, glop a glop, la seva lliçó: “Les arrels importen a qui vol seguir florint”. Sí senyor! La vellesa no és cap infermetat ni cap frustració. Senzillament és la victòria que un frueix havent vençut els obstacles que surten fent camí.
De la única àvia que vaig conèixer sempre recordaré, per exemple, la seva passió per la netedat. Per a mi, la seva, quasi bé era una mania, un costum sà, rutinari. Tenint present la meva àvia, record que a la Vil·la de Sitges, arreu es veuen unes rajoles amb un escrit interessant: No embruteu les parets. La netedat és un gran senyal de civilització. I em dic: Què passaria si apliquéssim aquest missatge a la vida personal de cadascú, als negocis, a la política…?
A hores d’ara, l’experiència viscuda al costat de la meva àvia em fa pensar: És una utopia creure que les persones, els partits, els governs, les institucions…, puguem comportar-nos amb honestedat i transparència? Puguem netejar la corrupció i mostrar-nos transparents i sincers?
N’estic convençut que la societat que somnien els nostres avis i àvies per cadascun dels seus fills i filles, nétes i néts, és una societat neta, sense ronya. Les àvies i els avis que han viscut durant anys circumstàncies de tot tipus, segur ens demanen treure la granera i fer de la nostra societat, una societat on tots ens puguem donar les mans i facilitar-nos un lloc digne. Facem cas de la saviesa que tenen tantes persones majors!
