No m’ho esperava. Tot i haver llegit la sinopsi de l’argument, no m’esperava topar amb una novel·la així. Tan brutalment excepcional que no trob adjectius per qualificar-la. Des del primer paràgraf fins al darrer, t’immergeix, de cap a peus, dins una mena de malson tan cruel com versemblant. Això cal remarcar-ho. És la vida real, no estem davant una distopia ni d’una fabulació sobre un futur possible. Em costa que em vengui al cap quelcom semblant. Només puc pensar en algunes novel·les de la postguerra italiana o fins i tot qualque pel·lícula americana ubicada en terres aïllades enmig del no- res.
Però no, la història succeeix a tocar nostre. I, si això és possible, sentir-la tan a prop n’augmenta la duresa. Fixem-nos en l’argument.
La mort violenta d’en Joan inicia el relat. La mort i l’enterrament pel què li han de trencar les cames per tal d’encabir-lo a la caixa. I llavors hi ha la mare, que tot sortint d’un infern n’ha generat un altre, i el pare que ha abandonat qualsevol esperança, i els germans presos d’una mena de maledicció que no poden defugir. I a partir d’aquí una història d’una enorme cruesa que només deixa una minúscula encletxa per a la supervivència.
Crec que és força evident que Terres mortes, de Núria Bendicho Giró, m’ha impressionat, fins i tot m’ha trasbalsat. I m’ha succeït una cosa si més no curiosa. He dit abans que tenia dificultats per relacionar aquesta novel·la amb altres obres literàries, però mentre la llegia m’han vingut records d’infantesa. La meva àvia amb les seves veïnes comentant a mitja veu les circumstàncies terribles, escabroses, de qualque família del poble. Entre escandalitzades i satisfetes, criticaven, analitzaven i sobretot fruïen dels comentaris. La conclusió era en veu alta: I què vols? D’aquesta gent no se’n podia esperar d’altra…
Perdoneu-me aquest parèntesi personal, però crec que hi treu a cap. No són tan lluny de nosaltres les misèries que podem llegir a Terres Mortes. Més prop del que pensem i volem admetre.
Ara permeteu-me que faci un gir a la ressenya. Malgrat que els fets són esfereïdors no és l’acció allò que dóna substància a la narració. És sobretot una impressionant novel·la de personatges. Les seves veus ens expliquen la història, ens comenten els detalls, critiquen i es critiquen, exposen les angúnies i les pors, dibuixen la brutalitat que congria l’horror. Un rosari de monòlegs que tot combinant narració i reflexió aconsegueixen un increment constant de la tensió. Una tensió que neix de la seguretat que cada passa que ens porta a l’explicació alhora ens va avançar cap a un espant sense mesura.
Sí, els personatges són la clau. I en especial la mare, una dona “que ha sortit d’una casa pn no hi ha hagut mai cor…i quan no tens cor no se’t pot trencar res”. Entorn d’ella la resta de veus d’aquesta gran coral que és Terres mortes. I la cantata que ens ofereix va molt més enllà, ens parla de molt més: dels abusos sexuals a la submissió aclaparadora de les dones, dels maltractaments a l’assassinat, de la maledicència a la vergonya…
Un apunt gairebé final. No puc situar ni el lloc ni el temps on la narració es desenvolupa. Només puc gosar ubicar-la, intuïtivament, en una zona muntanyosa de la Catalunya interior i possiblement als anys quaranta. Però, de fet, això tant fa. No és ni l’espai ni el temps que marquen allò que d’excepcional té aquesta novel·la. Són les paraules. Paraules que ens atrapen i et deixen sense esma.
“I la misèria no apareix mai als somnis.”
“Cadascú ha d’aprendre a viure amb els seus secrets o morir per ells, perquè no s’obliden mai.”
“Però les coses a la vida no van mai com volem. Les coses sempre van pitjor.”
De tot cor us recoman, llavors, que goseu endinsar-vos dins aquestes Terres mortes. És un viatge dur, molt dur, però que cal fer.