Una imatge de quatre metres i mig d’alçada dóna a conèixer a les uni tetas Captain Hadoock i Idoia @tocatelastetas són els responsables que coneguem a totes aquestes heroïnes

Sense cap dubte, una de les cites més esperades cada estiu és el Street Art organitzat per Ciutadella Antiga. Recórrer els carrers a la recerca de les diferents obres, deixar-nos sorprendre un any més per la creativitat dels diferents artistes participants i compartir les nostres impressions s’ha convertit en un clàssic. I què bé! En el Street Art d’aquest 2021 destaca una obra per sobre de la resta; crec que tant organitzadors com artistes i públic coincidim que l’obra de Captain Hadoock ens ha deixat a tots amb la boca oberta i amb moltes ganes de saber qui és la dona que d’una manera tan bonica diu haver canviat un pit per poder continuar vivint.

 – Com neix la participació al Street Art 2021?

– Aquest projecte neix d’una inquietud personal, per experiències pròximes i una por envers el sofriment de la gent que un vol i té a prop. Arran d’això començo a investigar sobre aquest tema i com més sabia, més ganes tenia de donar-li visibilitat amb una imatge: la d’una dona que hagués suportat la realitat d’un càncer de mama, sotmesa a una mastectomia. La intenció és crear consciència i sensibilitat, els “cossos sense pits” existeixen, i hem de veure’ls igual de bells que els que conserven les dues… els seus pits es van anar per a retornar-los la vida.

A més vull normalitzar la seva imatge, entendre i respectar la decisió i l’opció de com cada dona vol viure, que al final això és el que importa.

El procés va començar per posar un anunci en Instagram, un mitjà que no m’apassiona però funciona. Amb l’ajuda d’amics vaig aconseguir que Idoia (@tocatelastetas) es posés en contacte amb mi i ens coneguéssim, no va trigar ni mig segon a dir-me que li encantava el projecte i que volia participar.

Vaig poder aconseguir que Roser Vilagrassa, fotògrafa de Barcelona, em fes aquesta meravellosa fotografia en el seu estudi; en la sessió hi havia una força que ho obviava tot, una força màgica, una força física que tots portem dins, perquè nosaltres som el que la nostra imatge reflexa i el resultat està a la vista – el seu gest, la seva energia, el seu somriure i com no, el seu NO pit!!

Pot ser que hi hagi gent que no entengui la imatge, ni la força… però tant de bo puguin entendre que cap de nosaltres estem lliures de res i que tots podríem ser Idoia, que avui llueix bella perquè està viva i sent la llibertat de fer amb el seu cos el que li doni la gana i a més és valent de mostrar-ho tal com és.

– Com es va posar en contacte amb tu Macià Coll de Ciutadella Antiga? Quina connexió tens amb Menorca?

– La connexió amb Menorca és màgica, dubto que ningú que vingui aquí no es quedi enamorat de la seva gent, la seva gastronomia, la seva història i els seus paisatges.

Fa molts anys que conec l’illa i em sento una mica com a casa, amics, família….

Vaig conèixer a Macià a través d’una il·lustradora de l’illa, Roser Piris, que també participa en el festival Street Art de Ciutadella Antiga; i gràcies a ella ens vam posar en contacte.

És un festival que cada any va prenent més força a nivell nacional i crec que en pocs anys es convertirà en un festival conegut en tota Europa. M’agradaria pensar que Macià té tot el suport per part de les autoritats per a fer aquest festival perquè no és fàcil fer tot el que està fent. L’impacte que pot tenir a l’illa és meravellós: una ciutat repleta de peces artístiques als carrers, és molt exclusiu i és meravellós.

– Parla’m de totes aquestes dones a les que Idoia i tu heu animat a visibilitzar la seva vivència?

– Ja fa algunes setmanes que es va penjar a Idoia en Ciutadella i la resposta ha estat increïble, aclaparadora, gent de tot arreu del país que m’animen a continuar aquest projecte, per a visibilitzar i normalitzar les “uni tetas”. Tot va començar molt tímid, però ara és fantàstic poder veure que les dones s’animen a mostrar-se i donar realitat a aquesta situació que només qui ho viu sap de què va.

A més, encara que les mastectomies resulten més cridaneres, també hi ha pacients amb tumorectomias i amb reconstruccions, el físic de les quals també s’ha vist modificat per aquesta malaltia i hauríem d’acceptar i donar visibilitat a tots els casos. 

– Quina continuïtat tindrà el projecte?

– No és fàcil poder posar una imatge de 4.50 metres d’alt; sens dubte falten més projectes com el Street Art de Ciutadella. M’encantaria poder posar un en cada ciutat, en les entrades dels pobles… El projecte està obert a nous festivals de Street Art d’Europa. Però encara és aviat per a poder definir a on hi haurà una altra peça.

– Per què el nom de Captain Hadoock?

– Captain Hadoock és un personatge de ficció, el meu alter ego.

No em considero un artista, crec que l’important no sóc jo, és la història, el missatge, el sentiment, la connexió; és com aconseguir arribar a la gent mitjançant una experiència visual i amb només una imatge gràfica. L’única cosa que m’interessa és ser valent i arriscar-me: seguir el meu instint, no sotmetre’m a cap estructura determinada. Bàsicament perquè el personatge de Tintin m’agrada molt i sento que ell i jo tenim molt en comú, sota el mateix cel més o menys blau compartim l’aire i adorem al sol… com diria Serrat. 

– Com és la persona que hi ha al darrera? Inquietuds, aficions, a què és dedica, què li motiva i fa vibrar?

– Captain Hadoock tria no mostrar-se per decisió pròpia, considera que és tan sols el personatge que des de la distància observa realitats d’una societat i presenta aquestes situacions mitjançant projectes visuals potents perquè cadascú senti la llibertat de pensar, replantejar, valorar, qüestionar, reflexionar…. sobre el tema exposat. Des de la més absoluta humilitat, el projecte Captain Hadoock és només un vehicle per a poder expressar aquells temes i inquietuds que, com a societat, tots nosaltres tenim. 

– Parla’ns d’un projecte anterior amb sanitaris, durant el confinament.

– Sí, aquest va ser un projecte que va sorgir en ple confinament, aquelles setmanes que devoràvem sèries, galetes… quan van acabar els aplaudiments i els sanitaris continuaven en les trinxeres, veient de prop com l’epidèmia s’emportava a tanta gent, passant por, cansament, frustració, i que les terrasses començaven a omplir-se de gent i van sorgir les famoses festes clandestines… Havíem passat 120 dies tancats a casa, va ser llavors quan em vaig adonar que oblidem massa ràpid; el personal sanitari continuava arriscant les seves vides i les de les seves famílies, i llavors el projecte va anar agafant forma: vaig fer una peça de 15m x 6m d’alçada en el Delta de l’Ebre, a Tarragona; la peça era la mirada d’una doctora protegida amb Epi i ulleres. En aquest cas la persona que em va cedir la seva imatge per a dur a terme aquest projecte va ser de l’Hospital Verge de la Cinta de Tortosa.

Text: Mary Moro- Fotos: Captain Hadoock

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Balearia, Pets Week
Xuroa Menorca
Ajudes lloguer 2021