L’estiu sempre ha estat èpoc a de complicitats que la resta de l’any no es donen, almenys en el meu cas, i sobretot quan era petita. Podia passar onze dels dotze mesos de l’any discutint amb el meu germà, inquietant-lo, barallant-nos… però era arribar aquest mes de vacances en el qual els nostres pares ens treien de les nostres rutines, ens ficaven -literalment, perquè viatjàvem de matinada per a evitar-nos aquesta pesadesa del trajecte- en un SEAT 127 color cafè amb llet i cap a Extremadura o Sòria. Era llavors, en aquestes poques setmanes, quan el meu germà es convertia en el meu aliat, i jo en la seva. En cap dels dos pobles teníem un grup d’amics: no passàvem massa temps ni en Pallares ni en Cabrejas, a més tots dos érem -continuem sent-ho- molt tímids, així que no era d’estranyar que es formés una sorprenent coalició que la resta de dies de l’any era impensable.
Quatre setmanes durava la treva en la qual ens descobríem sense gelosia, sense pensar qui era el preferit del pare o de la mare, sense barallar-nos per a qui li tocava decidir què es veia en la tele. Ens teníem l’un a l’altre; i era una cosa fantàstica!
Hem compartit molts llits, no sols habitació: el primer i més divertit era el seient posterior del 127. També record amb molt d’afecte el llit de l’alcova a casa dels meus avis paterns; del llit dels pares només ens separava una finíssima cortina, blanca i translúcida, però aquella habitació tenia una certa màgia: les parets plenes de panxes i bonys, el matalàs de llana també era com estirar-se a una platja plena de muntanyetes, el capçal amb figures de naturalesa en ell, la multitud de cobertors teixits per la meva àvia, la meva tia o la meva mare, les mantes que ja formaven part d’aquest paisatge estiuenc en el qual tots dos coneixíem d’aquestes altres maneres de viure.
Anys després, sent uns jovenets, algunes de les setmanes que els meus pares podien oblidar-se de la feina vam començar a incloure dins les vacances familiars destins nous.
Blanes, en la Costa Brava, ens encantava: platja, sol, mar blava, hotel amb piscina, l’olor de crema solar i aftersun, els esmorzars llargs i amb tantes coses per a triar… Llavors nosaltres havíem deixat de ser uns nens, continuàvem compartint però ja només habitació, no llit. Són aquests anys en què cadascun de nosaltres necessita aquesta parcel·la d’espai, bastant complicat és conèixer-se a un mateix com per a compartir-ho! Encara així la complicitat continuava estant, continuàvem creant records d’estius de còmplices!
D’alguna manera aquestes aliances podien semblar forçades, jo prefereixo pensar que, simplement, podíem no haver-nos triat i optar per viure cadascun en el seu món. Són unes treves en les quals deixàvem de ser germans, de buscar les pessigolles a l’altre, i barallar per coses tan ximples com tal o tal altre sofà i cadira, quin programa veure, fins i tot per qui era l’últim a dutxar-se. Passàvem de ser germans a companys d’aventures primer, més tard amb el pas dels anys érem companys de confessions. Ara quan veig al meu nebot i la María totes aquestes sensacions de complicitat em recorden com molen els estius i el que mouen i aconsegueixen.
